El desig s’ha d’anteposar al sentiment de possessió existent en la parella. Quan això passa a l’inrevés, la il·lusió desapareix.
Bon profit!
ESPAI d PSICOTERÀPIA DBG
C/ Aribau, 152, 2n 2a
ESPAI d VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a
Contacte: 679.72.39.39
La nit més curta de l'any, la nit de les bruixes, la nit del foc, la nit del ros, les bengales i els petards, els focs d'artifici, el mar, la coca de llardons i pinyons de Sant Joan, l'espectacle de Dagoll Dagom, les fogueres plenes de trastos vells i papers de diari, el solstici d'estiu, la diversió, el sopar amb amics a la terrassa, la flama del Canigó i les herbes de Sant Joan formen part de la revetlla de Sant Joan d'aquesta nit. Una nit màgica que ja forma part del patrimoni cultural immaterial de Catalunya i Andorra!
La noche más corta del año, la noche de las brujas, la noche del fuego, la noche del rubio, las bengalas y los petardos, los fuegos de artificio, el mar, la coca de piñones de San Joan, el espectáculo de Dagoll Dagom, las hogueras llenas de muebles viejos y papeles de periódico, el solsticio de verano, la diversión, la cena con amigos en la terraza, la llama del Canigó y las hierbas de Sant Joan forman parte de la verbena de Sant Joan de esta noche. ¡Una noche mágica que ya forma parte del patrimonio inmaterial de Cataluña y Andorra!
Avui dilluns el Joan i el Marc han quedat per dinar després d'un mes sense haver-se vist. Són bons amics des que anaven a l'institut, ara ja fa deu anys. Parlen sovint per telèfon i s'escriuen algun correu electrònic; però, en aquest últim mes, no ha estat possible aquesta comunicació perquè el Marc té últimament molta feina i el Joan acaba de ser pare per segona vegada. De totes maneres, sempre tenen el costum de fer un forat a les seves agendes i aquesta vegada no han volgut deixar escapar l'ocasió de veure's i parlar. En el trajecte cap al restaurant, el Joan comença a pensar en la trobada d'avui i es comença a fer les següents preguntes: com s'ho fa el Marc perquè tot li vagi bé? com és que sempre aconsegueix el que es proposa? per què és capaç de fer sentir bé als demés? i... per què em costa tant a mi que les coses em surtin bé?. Per més voltes que li dóna, no aconsegueix trobar una altra resposta: qüestió de sort. Per altra banda, després de sortir de la feina, el Marc se sent una persona afortunada per mantenir l'amistat amb el Joan. Malgrat tota la responsabilitat de la feina i l'estrés que està vivint, té ganes d'explicar-li el nou projecte que li han encarregat i sent curiositat per saber com el Joan està vivint aquesta segona paternitat.
El Joan mira al rellotge i veu que se li està fent tard. Demana el compte al cambrer perquè té una reunió a la feina a les quatre. Se'n adona que s'ha passat bona part del dinar queixant-se de la segona paternitat; en canvi, el Marc no s'ha contagiat d'aquesta energia negativa i ha pogut compartir l'alegria del nou projecte que li han confiat. El Joan es pregunta: com és que no em sento tan afortunat com el Marc? Abans de reflexionar-hi, rep una trucada urgent i es despedeix ràpidament del Marc que es queda al restaurant pensant en les converses amb el Joan i es pregunta: com és que jo em sento tan afortunat? Mira al rellotge i marxa cap a casa perquè ha demanat la tarda lliure a la feina.
Hoy lunes Juan y Marcos han quedado para comer tras un mes sin haberse visto. Son buenos amigos desde que iban al instituto, ahora ya hace diez años. Hablan a menudo por teléfono y se escriben algún correo electrónico; pero, en este último mes, no ha sido posible esta comunicación porque Marcos tiene últimamente mucho trabajo y Juan acaba de ser padre por segunda vez. De todos modos, siempre tienen la costumbre de hacer un agujero en sus agendas y esta vez no han querido dejar escapar la ocasión de verse y hablar. En el trayecto hacia el restaurante, Juan empieza a pensar en el encuentro de hoy y se empieza a hacer las siguientes preguntas: ¿cómo se lo hace Marcos para que todo le vaya bien? ¿cómo es que siempre consigue lo que se propone? ¿por qué es capaz de hacer sentir bien a los demás? y... ¿por qué me cuesta tanto a mí que las cosas me salgan bien?. Por más vueltas que le da, no consigue encontrar otra respuesta: cuestión de suerte. Por otra parte, tras salir de su trabajo, Marcos se siente una persona afortunada por mantener la amistad con Juan. Pese a toda la responsabilidad del trabajo y el estrés que está viviendo, tiene ganas de explicarle el nuevo proyecto que le han encargado y siente curiosidad para saber como Juan está viviendo esta segunda paternidad.
Juan mira el reloj y piensa que se le está haciendo tarde. Pide la cuenta al camarero porque tiene una reunión en el trabajo a las cuatro. Se da cuenta que se ha pasado buena parte de la comida quejándose de su segunda paternidad; en cambio, Marcos no se ha contagiado de esta energía negativa y ha podido compartir la alegría del nuevo proyecto que le han confiado en el trabajo. Juan se pregunta: ¿cómo es que no me siento tan afortunado como Marcos? Antes de reflexionar, recibe una llamada urgente y se despide rápidamente de Marcos que se queda en el restaurante pensando en la conversación con Juan y se pregunta: ¿cómo es que yo me siento tan afortunado? Mira al reloj y se va hacia casa porque ha pedido la tarde libre en el trabajo.
Us faig arribar la informació del taller informatiu gratuït sobre el que és la Psicoteràpia com a especialitat sanitària reconeguda pel SNS i l'Anàlisis Transaccional com a marc teòric i metodològic on es recolza l'intervenció clínica. El CEP Eric Berne és una escola de formació en psicoteràpia per a psicòlegs, psicòlegs clínics i psiquiatres, que inclou els últims avenços en neurociència, des d'una perspectiva humanista i integradora.
Os hago llegar la información del taller informativo gratuito sobre lo que es la Psicoterapia como especialidad sanitaria reconocida por el SNS y el Análisis Transaccional como marco teórico y metodológico donde se apoya la intervención clínica. El CEP Eric Berne es una escuela de formación en psicoterapia para psicólogos, psicólogos clínicos y psiquiatras desde una perspectiva humanista e integradora que incluye los últimos avances en neurociencia.
Quan una persona viu una situació de guany, experimenta l'emoció de l'alegria. Què pot guanyar una persona que ha trobat una feina després d'estar a l'atur? Pot guanyar tranquil·litat per la incertesa econòmica de no poder fer front a les despeses de la hipoteca, aprendre una nova tasca professional a realitzar i tenir la oportunitat de tenir nous companys/es de feina, entre d'altres. Sempre que una persona percep aquests guanys, valora tot allò que li dóna la situació viscuda. També és cert que començar a treballar implica tenir un horari d'entrada i sortida, un esforç físic i cognitiu per entendre la nova feina i estar obert a conèixer noves persones. Què vull dir amb aquesta diferència? Sentir alegria es pot convertir en una decisió personal, lluny de l'atzar ni la sort. L'alegria pot ser reactiva davant d'allò que una persona viu en el seu dia a dia (premi, retrobament, trobar un objecte valuós, reconeixement, etc); però, també pot estar relacionada amb una tendència vital d'una persona. Per tant, una persona pot ser alegre o tenir alegries. Què esculls? Ser o tenir? També és cert que cada persona viu les seves pròpies alegries. El novel·lista rus Dostoievski patia atacs epilèptics i deia el següent: "Les persones sanes no us podeu imaginar la felicitat que sentim els epilèptics durant els segons que precedeixen els atacs. No sé si aquesta felicitat dura segons, hores o mesos, però no els canviaria per totes les alegries que pugui proporcionar la vida".
Cuando una persona vive una situación de ganancia, experimenta la emoción de la alegría. ¿Qué puede ganar una persona que ha encontrado un trabajo tras estar en el paro? Puede ganar tranquilidad por la incertidumbre económica de no poder hacer frente a los gastos de la hipoteca, aprender una nueva tarea profesional a realizar y tener la oportunidad de tener nuevos compañeros/se de trabajo, entre otros motivos. Siempre que una persona percibe estas ganancias, valora todo aquello que le da la situación vivida. También es cierto que empezar a trabajar implica tener un horario de entrada y salida, un esfuerzo físico y cognitivo para entender el nuevo trabajo y estar abierto a conocer nuevas personas. ¿Qué quiero decir con esta diferencia? Sentir alegría se puede convertir en una decisión personal, lejos del azar ni la suerte. La alegría puede ser reactiva ante aquello que una persona vive en su día a día (un premio, un reencuentro, encontrar un objeto valioso, reconocimiento positivo, etc); pero, también puede estar relacionada con una tendencia vital de una persona. Por lo tanto, una persona puede ser alegre o tener alegrías. ¿Qué escoges? ¿Ser alegre o tener alegrías? También es cierto que cada persona vive sus propias alegrías. El novelista ruso Dostoievski sufría ataques de epilepsia y decía lo siguiente: "Las personas sanas no os podéis imaginar la felicidad que sentimos los epilépticos durante los segundos que preceden los ataques. No sé si esta felicidad dura segundos, horas o meses, pero no los cambiaría por todas las alegrías que pueda proporcionar la vida".
A partir d'aquestes preguntes, el neuròleg es va començar a plantejar quin podria ser el primer pas per aconseguir un primer moviment o impuls. Els hi va suggerir a les infermeres de la planta que, quan li deixessin el menjar en la safata, ho fessin una mica lluny del seu abast. I... què va passar? Un bon dia va passar el que no havia passat mai: impulsada per la gana, Madeleine va allargar el braç, va palpar, va trobar una rosca de pa i se la va portar a la boca. Fou la primera vegada que va utilitzar les seves mans, el seu primer acte manual després de seixanta anys. Després d'aquest primer acte, va progressar ràpidament allargant la mà per explorar la resta del món. Aquest tipus de reconeixement li acompanyava d'un plaer intens i una sensació de descobriment i bellesa fins al punt de sentir el desig de reproduir-ho. Va demanar fang per esculpir i a modelar objectes i figures. Les seves mans es van omplir de vida. Van deixar de ser les mans d'una dona cega per convertir-se en una artista cega amb un gran esperit reflexiu i creatiu.
A partir de estas preguntas, el neurólogo se empezó a plantear cuál podría ser el primer paso para conseguir un primer movimiento o impulso. Les sugirió a las enfermeras de la planta que, cuando le dejaran la comida en la bandeja, lo hicieran algo lejos de su alcance. I... qué pasó? Un buen día pasó lo que no había pasado nunca: impulsada por el hambre, Madeleine alargó el brazo, palpó, encontró una roscón de pan y se la trajo a la boca. Fue la primera vez que utilizó sus manos, su primer acto manual tras sesenta años. Tras este primer acto, progresó rápidamente alargando la mano para explorar el resto del mundo. Este tipo de reconocimiento le acompañaba de un placer intenso y una sensación de descubrimiento y belleza hasta el punto de sentir el deseo de reproducirlo. Entonces, pidió barro para esculpir y modelar objetos y figuras. Sus manos se llenaron de vida y dejaron de ser las manos de una mujer ciega para convertirse en una artista ciega con un gran espíritu reflexivo y creativo.
La tristesa està associada a una situació de pèrdua. Quan una persona perd quelcom de valor, se sent trista i necessita ser escoltada. S'ha d'elaborar aquesta pèrdua respectant que la persona necessiti plorar. És necessari plorar i sentir les pèrdues. El que necessita la persona és el consol. En algunes ocasions, és difícil sostenir la tristesa d'una persona estimada ja que ningú li agrada veure patir a qui s'estima. Intentar animar, valorar el que li passa o distreure poden ser solucions carregades de bones intencions i que estan allunyades de la necessitat real de la persona que està trista. Per tant, el més necessari és notar que l'altra persona està al teu costat i que t'escolta. Sentir que algú et compren és un dels millors remei per la tristesa.
La tristeza está asociada a una situación de pérdida. Cuando una persona pierdo algo de valor, se siento triste y necesita ser escuchada. Hay que elaborar esta pérdida respetando que la persona necesite llorar. Es necesario sentir las pérdidas. Lo que necesita la persona es el consuelo. En algunas ocasiones, es difícil sostener la tristeza de una persona querida puesto que nadie le gusta ver sufrir a quien quiere. Intentar animar, valorar lo que le pasa o distraer pueden ser soluciones cargadas de buenas intenciones y que están alejadas de la necesidad real de la persona que está triste. Por lo tanto, lo más necesario es notar que la otra persona está a tu lado y que te escucha. Sentir que alguien te comprende es uno de los mejores remedio para la tristeza.