ECONOMIA DE CARÍCIES

En Joan creu que no cal que li digui a la seva parella que T'ESTIMO perquè ja ho sap. La Maria li ha agradat molt com la seva professora d'història ha explicat el mòdul sobre la Primera Guerra Mundial; però, no li vol dir perquè no cregui que li fa la pilota per pujar-li la nota. La Jenny li ha dit a la seva millor amiga que és molt generosa i li ha contestat que s'ha de graduar la vista perquè no hi veu massa bé. El Víctor ha acabat la presentació del seu projecte i, com que ningú li ha donat la seva opinió, no la vol demanar perquè considera que hauria de sortir d'ells. Malgrat aquestes situacions són inventades, estan basades en situacions que passen cada dia.

Aquest tipus de situacions posen de manifest l'escassetat de carícies que les persones donen i reben en les seves relacions interpersonals. Per què es dóna aquesta situació? Segons Claude Steiner (1971), existeixen una sèrie de normes irracionals i prejudicis que impedeixen un lliure intercanvi d'estímuls socials constructius que obliga a les persones a buscar-les de manera forçada, artificial i complicada. Malgrat això, aquestes normes són acceptades per la majoria de les cultures, grups i organitzacions provocant danys que van des de la simple insatisfacció fins a infelicitat, depressions, addicions, alcoholisme, obesitat, trastorns psicosomàtics, etc. Aquesta sèrie de normes s'agrupen amb el nom de lleis d’economia de carícies.

Per què existeix aquesta economia de carícies? Steiner creu que els pares utilitzen aquestes lleis com una forma de mantenir controlats als seus fills/es. A l’ensenyar que el subministrament de carícies és baix, els pares guanyen la posició de monopoli. Sabent que les carícies són essencials, el nen aprèn aviat a aconseguir-les actuant de la manera que la mare o el pare ho demani.

La normativa de l'economia de carícies és la següent:
1) No donar carícies quan tens per donar
2) No demanar-les quan les necessites
3) No acceptar-les encara que les necessitis
4) No rebutjar-les quan no les vulguis
5) No donar-se autocarícies

Què podem fer davant aquesta economia de carícies? Hem de tenir present que podem donar una carícia sempre que vulguem. No importa quantes siguin ja que no s’acaben mai. Quan vulguem una carícia, podem demanar-la lliurement i podem agafar-la quan ens la ofereixen. Si no ens agrada la carícia que ens han ofert, podem rebutjar-la obertament. I podem gaudir de la possibilitat de donar-nos carícies a nosaltres mateixos. Una proposta: si et ve de gust regalar 395 abraçades superfortes, 1.039 carícies o 1.000.000 de mimos, pots apropar-te al Programa Cuidam de l'Hospital Sant Joan de Déu per repartir kilos de felicitat. Em quedo amb el lema de l'entitat "Vaig arribar al món sense res. Me'n aniré del món sense res, excepte amor".

ESPAI de PSICOTERÀPIA
Daniel Borrell

ESPAI de BARCELONA
C/ Aribau, 152, 2n 2a

ESPAI de VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a

Contacte: 679.72.39.39

ACARICIA'M SIUSPLAU!

- Ostres, Marta quin jersey més bonic que portes avui! - li diu la Sònia a la Marta quan la veu entrar per la porta de l'hospital.
- Realment, ets una persona amb qui es pot confiar plenament - li expressa l'Arnau al seu germà Pau després d'haver-li cuidat el seu gos durant la setmana que ha estat de vacances a Praga.
Una senyora de 85 anys li somriu a un adolescent de 14 anys després de cedir-li el seu seient a l'autobus.
- Avui estàs castigat sense sortir al carrer perquè la senyoreta m'ha dit que t'has portat malament a l'hora del pati! - li diu enfadada la Stephanie al seu fill Anthony.

Aquests exemples de la vida quotidiana de moltes persones ens parlen d'un concepte que pertany a l'Anàlisi Transaccional anomenat carícies. S'entén per carícia qualsevol estímul gestual, escrit, verbal, físic i simbòlic que impliqui el reconeixement de la presència de l'altre.

Qualsevol ésser humà té una sèrie de fams bàsiques que necessita cobrir. Segons l'Anàlisi Transaccional, les principals fams del ser humà són les fams d'estímul, reconeixement i estructuració del temps. La fam d'estímul és la necessitat de ser tocats físicament durant la infància. Acariciar i xuclar el pit matern durant la lactància, estar ben alimentat/da, sentir la calor d'un ésser humà o rebre una abraçada després d'haver menjat són necessitats primàries d'un nounat. La fam de reconeixement és la necessitat humana de ser reconeguts pels altres. A mesura que el nen creix, es substitueix la fam d'estímul o de contacte físic per la fam de reconeixement. Un aplaudiment, un càstig, un somriure, un elogi... reemplacen a les carícies físiques i serveixen perquè la persona se senti alimentada.

La necessitat de reconeixement implica reconèixer l'existència d'un ésser humà. Sé que existeixes és el missatge implícit del reconeixement. El procés de transformació de la fam d'estímuls al de reconeixement és el següent: si el nen es troba en un ambient adequat on els pares i la resta del grup familiar tenen el que necessita, aquest aprendrà a estar bé i percebrà que els seus pares també ho estan. Si el nen no rep reconeixement, anticiparà conductes que siguin susceptibles de premi com ésser obedient, respectuós o ordenat per a complaure als pares. Per tant, aprendrà a estar bé quan realitza el que volen els altres. Si aquesta conducta adaptativa tampoc duu a la satisfacció de la seva fam, el nen anticiparà conductes susceptibles de càstig per a aconseguir reconeixement negatiu que, almenys, serveixen per a alimentar la seva fam bàsica. Si això tampoc succeeix, llavors és possible que emmalalteixi somatitzant així el seu desassossec interior per a aconseguir, almenys, carícies de llàstima o de rebot. Aprendrà així a estar malament perquè és d'aquesta manera aconsegueix ser reconegut pels altres. La necessitat de carícies ve de la fam de reconeixement. Un insult, una abraçada, un somriure o una crítica són actes que reconeixen l'existència d'una persona. És tan necessària aquesta fam que és millor qualsevol carícia que cap.

Existeixen diferents tipus de carícies:

1- Pel mitjà de transmissió
Físiques: un petó, una encaixada, una palmellada, etc.
Gestuals: mirades, gestos, un somriure, una inclinació de cap, etc.
Verbals: ús del llenguatge oral
Escrites: una postal de record, un correu electrònic, un sms, etc.

2- Per l'emoció o sensació que conviden a viure
Positives: produeixen emocions o sensacions agradables
Negatives: provoquen emocions o sensacions desagradables

3- Per les condicions per a donar-les o rebre-les
Incondicionals: es donen o reben pel fet d'existir o d’ésser
Condicionals: es donen o reben per conductes objectives
Atributives: s'ofereixen per les qualitats o característiques de la persona

4- Per la sinceritat
Autèntiques: neixen de sentiments reals del que les dóna
Falses: són les aduladores o agressives encobertes que oculten hostilitat
Mecàniques: són reconeixements rutinaris i ritualistes

5- Per la seva influència en el benestar
Adequades (o sanes): augmenten el benestar a llarg termini
Inadequades (o malsanes): provoquen el malestar a curt o llarg termini

Abans d'acabar l'article d'avui, deixa'm que t'acaricïï una mica més amb aquestes preguntes: Quin tipus de carícies dones habitualment? Què sents quan reps una carícia? L'acceptes? La rebutges? Jutges la seva autenticitat? Demanes carícies quan les necessites? Les rebutges quan no les necessites? Et dones carícies a tu mateix/a?

ESPAI d PSICOTERÀPIA DBG

ESPAI d BARCELONA
C/ Aribau, 152, 2n 2a

ESPAI d VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a

Contacte: 679.72.39.39

ELS DESCOMPTES NO HAN ACABAT

Avui és 1 de setembre. Com la majoria d'articles sobre creixement personal estan dedicats al ja famós i odiat síndrome post-vacacional, m'agradaria parlar d'un altre tema més interessant. Ahir van acabar les rebaixes d'estiu. Els descomptes, les segones rebaixes, les promocions i els saldos no tornaran a aparèixer fins després de les vacances de Nadal. De totes maneres, existeixen altre tipus de descomptes que apareixen al llarg de tot l'any. Segons l'Anàlisi Transaccional, un descompte és un fet on s'ignora insconscientemente informació rellevant per la solució d'un problema. Una persona es pot descomptar a si mateixa, els altres i la situació. No fer res davant una situació que precisa de tu, sobreadaptar-se, incapacitar la pròpia habilitat per a solucionar un problema o riure's d'alguna cosa greu són formes d'expressar els descomptes. A continuació, t'exposo quatre exemples de descomptes de les vacances d'aquest estiu d'Artur a Londres amb la seva parella Marta per a poder entendre millor aquest concepte tan interessant.

Artur arriba a la T1 de l'aeroport del Prat i comença a fer cua per a facturar la maleta. Observa que la seva cua no avança comparant-la amb les altres cues de la mateixa companyia. Li diu a Marta: "Quin desastre de tio el qual està facturant l'equipatge!". En aquest moment, Marta se'n adona que hi ha hagut un problema amb uns passatgers que han arribat tard i el seu vol ja està tancat. No li diu res. El descompte d'Artur va dirigit a una altra persona sense observar què està passant realment a la situació. Per altra banda, Marta descompta la capacitat de reconèixer un error per part d'Artur i, per aquest motiu, es manté en silenci.

Quan arriben a l'hotel, Arture se'n adona que els de l'hotel s'han equivocat perquè l'habitació que els estan oferint té dos llits en lloc del llit de matrimoni que havien reservat per Internet; però, no li importa dormir en dos llits i, fins i tot, diu: "Això pot servir per a canviar la rutina". Malgrat reconèixer l'existència de l'estímul, el descompte està relacionat amb que l'estímul representa un problema perquè, en aquests moments, la parella precisament necessita intimitat sexual.

Artur està fent cua per entrar a l'exposició de Rubens a la Nacional Gallery de Londres. A la taquilla, observa que hi ha un descompte en el preu de l'entrada com a estudiant que podria demanar. De totes maneres, no es veu capaç de demanar el descompte perquè no se sent còmode parlant anglès i li demana a Marta que li lliuri el seu carnet d'estudiant. Marta accepta la proposta d'Artur. Aquest descompte és cap a si mateix a través del missatge: "No sóc capaç de parlar en anglès prou bé com per a demanar un descompte". Una bona manera de buscar més opcions podria haver estat preguntar a la Marta com es demana el descompte del carnet d'estudiant en anglès.

AL sortir del museu, Arturo descobreix una botiga de cookies i no pot evitar la temptació de comprar-se un parell de galetes per a berenar. Entra en la botiga i assenyala amb el dit el que vol a la dependenta i, després d'haver pagat, observa que li han retornat malament el canvi de les lires. "Quin enrenou amb això del canvi de moneda... no entenc per què aquests anglesos no s'han canviat a l'euro... no hi ha qui s'aclareixi... jejeje?!", li diu rient a Marta mentre s'està menjant una cookie. El descompte que trobem en aquest exemple està relacionat amb la incongruència entre el riure d'Artur i l'error de la dependenta que no ha vist. També se li coneix com el riure de la horca perquè Arturo riu mentre està explicant un error. A més, com que la Marta ha rigut, això significa que ha acceptat la invitació no verbal reforçant el comandament de guió de "no ho facis".

Espero que aquest article et permeti reflexionar i, sobre tot, adonar-te del tipus de descomptes que utilitzes en la teva vida diària: un/a mateix/a, els altres i/o la situació.

Feliç retorn al mes de setembre!

ESPAI d PSICOTERÀPIA DBG

ESPAI d BARCELONA
C/ Aribau, 152, 2n 2a

ESPAI d VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a

Contacte: 679.72.39.39

POSICIÓ EXISTENCIAL DAVANT LA VIDA

14:15h
Avui dilluns el Joan i el Marc han quedat per dinar després d'un mes sense haver-se vist. Són bons amics des que anaven a l'institut, ara ja fa deu anys. Parlen sovint per telèfon i s'escriuen algun correu electrònic; però, en aquest últim mes, no ha estat possible aquesta comunicació perquè el Marc té últimament molta feina i el Joan acaba de ser pare per segona vegada. De totes maneres, sempre tenen el costum de fer un forat a les seves agendes i aquesta vegada no han volgut deixar escapar l'ocasió de veure's i parlar. En el trajecte cap al restaurant, el Joan comença a pensar en la trobada d'avui i es comença a fer les següents preguntes: com s'ho fa el Marc perquè tot li vagi bé? com és que sempre aconsegueix el que es proposa? per què és capaç de fer sentir bé als demés? i... per què em costa tant a mi que les coses em surtin bé?. Per més voltes que li dóna, no aconsegueix trobar una altra resposta: qüestió de sort. Per altra banda, després de sortir de la feina, el Marc se sent una persona afortunada per mantenir l'amistat amb el Joan. Malgrat tota la responsabilitat de la feina i l'estrés que està vivint, té ganes d'explicar-li el nou projecte que li han encarregat i sent curiositat per saber com el Joan està vivint aquesta segona paternitat.

Com se situa el Joan i el Marc davant del món? Hi ha diferències? Què ofereix de si mateix el Joan? I el Marc? Com es veuen a si mateixos i als demés? Quina és la seva posició davant la vida? Aquestes preguntes extretes de la vinyeta del dinar del Joan i del Marc ens porten a pensar en el concepte de la posició existencial de l'Anàlisis Transaccional. Segons Eric Berne, un nen petit té certes conviccions sobre si mateix i sobre la gent que l'envolta. Aquestes conviccions que probablement es quedaran amb ell durant tota la seva vida són les següents: Estic bé, No estic bé, Tu estàs bé i Tu no estàs bé. Quan unim aquests conceptes, obtenim quatre posicions existencials sobre un mateix i sobre els demés. Per tant, això ens pot ajudar a pensar en quina poden ser les diferents posicions davant la vida per part del Joan i del Marc.

Què és una posició existencial? Representa la posició fonamental que una persona adopta sobre el valor essencial que es percep en si mateix i en els altres. Està unida a la identitat personal, creences, valors i sentiments. És, en definitiva, una manera de situar-se davant la vida. Aquesta posició s'adopta a la infància per poder justificar una decisió basada en experiències primerenques: "No m'arriscaré a estimar algú perquè la mare em va ensenyar que no m'estimava" o "No puc confiar en els homes perquè el meu pare està malalt". La seva construcció es pot situar entre els tres i set primers anys de vida.

1. - Jo estic bé - Tu estàs bé
Qui té aquesta posició existencial, es veu a si mateix com una persona adorable i bona. Segurament construirà un guió de persona guanyadora. Aquesta posició pot ser realista si inclou situacions en les que una persona es pot sentir malament i els demés també. Quan una persona sempre està bé i els demés també, la posició s'anomena maníaca ja que hi ha una negació del dolor.

2. - Jo no estic bé - Tu estàs bé
Qui té aquesta posició existencial, es situa com una persona víctima i perdedora. S'anomena posició depressiva.

3. - Jo estic bé - Tu no estàs bé
Una persona amb aquesta posició existencial considera que s'ha de col·locar en una posició de superioritat davant dels altres per poder tractar als demés en condicions d'inferioritat. S'anomena posició paranoica.

4. - Jo no estic bé - Tu no estàs bé
El guió de vida d'una persona perdedora forma part d'aquesta posició existencial. Es situa en una posició d'inferioritat sense esperança que els altres el puguin ajudar perquè també estan malament. S'anomena posició nihilista.

15:30h
El Joan mira al rellotge i veu que se li està fent tard. Demana el compte al cambrer perquè té una reunió a la feina a les quatre. Se'n adona que s'ha passat bona part del dinar queixant-se de la segona paternitat; en canvi, el Marc no s'ha contagiat d'aquesta energia negativa i ha pogut compartir l'alegria del nou projecte que li han confiat. El Joan es pregunta: com és que no em sento tan afortunat com el Marc? Abans de reflexionar-hi, rep una trucada urgent i es despedeix ràpidament del Marc que es queda al restaurant pensant en les converses amb el Joan i es pregunta: com és que jo em sento tan afortunat? Mira al rellotge i marxa cap a casa perquè ha demanat la tarda lliure a la feina.

Malgrat la poca informació de que disposem sobre la vida d'aquests dos personatges, podem dir que el Joan probablement té una posició existencial de Jo no estic bé, Tu estàs bé; en canvi, el Marc se situa en un Jo estic bé, Tu estàs bé.

ESPAI d PSICOTERÀPIA DBG

ESPAI d BARCELONA
C/ Aribau, 152, 2n 2a

ESPAI d VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a

Contacte: 679.72.39.39

EL TRIANGLE DRAMÀTIC

El Triangle Dramàtic va ser creat per Stephen B. Karpman (1972). Consisteix en un joc psicològic consisteix en una sèrie de transaccions complementàries amb una motivació ulterior o oculta i que sol acabar de forma predictible amb dolents sentiments per a ambdós jugadors. Segons l'Anàlisi Transaccional, els jocs psicològics constitueixen una forma d'estructurar el temps de les persones. Analitzar els propis jocs psicològics és una eina terapèutica molt potent per entendre millor els conflictes interpersonals. Els jocs tenen unes regles concretes, una distribució de funcions, gairebé sempre juguen els mateixos/as jugadors/as i, al final, perden totes les persones implicades. A continuació, exposo les característiques de cada un dels tres rols implicats en aquest joc.

Salvador:
- Necessita que el necessitin
- Ofereixen una ajuda falsa amb l'objectiu d'aconseguir una dependència dels altres a través d'aquesta ajuda
- Menysprea les seves pròpies necessitats
- Menysprea les capacitats i el poder dels altres
- Sobrevalora les necessitats dels altres
- Sobrevalora les seves capacitats i poder

Víctima:
- Necessita que l'humiliïn o que li donin cures
- Menysprea les seves capacitats i el seu poder
- Menysprea les necessitats dels altres
- Sobrevalora les capacitats i el poder dels altres
- Sobrevalora les seves necessitats
- S'equivoca i comet errors perquè el persegueixin o salvin

Perseguidor:
- Necessita que li tinguin por
- Necessita tenir la raó
- No es pot responsabilitzar de si mateix, doncs culpa als altres
- Menysprea les necessitats, capacitats i el poder dels altres
- Sobrevalora les seves pròpies necessitats, capacitats i poder
- És la conseqüència inevitable dels rols de Salvador i Víctima


Encara que cada jugador se situa habitualment en un rol determinat, en un moment donat pot canviar a un altre facilitant així la continuïtat del joc. En termes d'Estats del Jo, la transacció es produeix entre un Estat Pare Nutritiu Negatiu (Salvador), Estat Pare Crític Negatiu (Perseguidor) i un Nen Adaptat Submís (Víctima). En cap moment de la transacció, apareix l'Estat del Jo Adult. Si això succeís, el joc psicològic desapareixeria.

Si et sents identificat/da en algunes de les característiques d'aquest joc psicològic, el primer pas per a sortir-ne és adonar-se del que succeïx, identificar el rol ocupat i entendre que un joc és una manera inadequada de demanar afecte. Altres estratègies terapèutiques són: evitar les desqualificacions, preguntar qui té el problema, evitar les respostes automàtiques, ser més directe/a i atrevir-se a demanar col·laboració de l'altra persona per a aconseguir sortir del joc psicològic.

ESPAI d PSICOTERÀPIA DBG

ESPAI d BARCELONA
C/ Aribau, 152, 2n 2a

ESPAI d VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a

Contacte: 679.72.39.39

QUÈ ÉS L'ANÀLISI TRANSACCIONAL?

En aquest article, vull exposar el paradigma teòric humanista que utilitzo en la meva consulta. L'Anàlisi Transaccional (AT) estudia les transaccions entre dues persones observant la seva manera de pensar, sentir i actuar, és a dir, posa èmfasi en la comunicació entre persones. El diàleg intern també proporciona un coneixement dels conflictes individuals. Proporciona eines útils, pràctiques i valuoses per a aprendre a sentir-se bé.

La imatge pertany a Eric Berne, creador de l'AT, metge i psiquiatra canadenc. A partir de la seva experiència clínica, va elaborar una teoria en la qual s'afirma que, dins de cada persona, existeix una part Adult i altra part Nen. Per tant, va observar que tots els éssers humans no sempre tenim el mateix comportament, manera de pensar i sentir. De vegades, ens comportem com nens o nenes, unes altres actuem com persones adultes i, en ocasions, ens comportem tal i com ho feien els nostres pares i les nostres mares. Aquesta observació és independentment de l'edat de cada persona, doncs cap estat és millor que un altre i tots, sense excepció, els tenim encara que en diferent grau de desenvolupament. Aquesta classificació es denomina Estats del Jo, que s'ha desenvolupat en un altre article en el bloc.

És un eficaç model que oferix un enfocament centrat en l'aprenentatge i el creixement personal i que parteix d'una posició existencial realista. Una de les seves principals qualitats és apropar els coneixements psicològics a l'abast de totes les persones, insistint en utilitzar termes fàcilment entendibles encara que una persona no pertanyi al món de la psicologia. Altres eines de treball rellevants de l'AT que s'utilitzen a la consulta són els jocs psicològics, el triangle dramàtic, la posició existencial, les carícies, la gestió de les emocions, l'estructuració del temps i el guió de vida, entre d'altres.

Tots naixem prínceps i princeses, ja que tots posseïm el potencial per a ser feliços, afirmava Berne.

ESPAI d PSICOTERÀPIA DBG

ESPAI d BARCELONA
C/ Aribau, 152, 2n 2a

ESPAI d VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a

Contacte: 679.72.39.39

QUÈ SÓN ELS ESTATS DEL JO?

Què són els Estats del Jo? Els Estats del Jo pertanyen a la teoria de personalitat elaborada per l'Anàlisi Transaccional. Segons Eric Berne, el creador de l'AT, "dins de cada persona, hi ha una part Adulta, Nen i Pare". Doncs, estem parlant de tres estats del jo: Estat Pare, Estat Adult i Estat Nen. A continuació, exposo les funcions de cada un dels estats del jo:

ESTAT PARE
Crec que... Haig de...
Representa l'enregistrament educacional, la transmissió de valors i la cultura rebuts durant la infància. Aquest nivell comença a formar-se al voltant dels 8 anys i finalitza als 18. Està conformat per aquelles persones que hagin tingut funcions parentales en relació al nen/a. Aquestes figures poden ser positives o negatives. Les funcions del Pare són: protegir, educar, controlar, dirigir, modelar i educar. Pel que fa al Pare Crític, conté les normes, tradicions de la família i la societat. És la part que permet posar límits, argumentar crítiques constructives i mantenir tradicions. Té una part positiva (fermesa, ordre, posar límits de manera sana) i negativa (rigidesa, prejudicis, poca flexibilitat i autoritari). El Pare Nutritiu s'encarrega de protegir, alleujar angoixes del fill/a, commoure pels altres i resoldre problemes aliens. Té una part positiva (comportaments afectius, d'ajuda, llibertat i tolerància) i negativa (sobreprotecció, oblit de les seves pròpies necessitats).

ESTAT ADULT
Penso... Decideixo...
És part racional de cada persona. Aquest nivell es comença a formar al voltant dels 3-4 anys i pot continuar desenvolupant-se al llarg de tota la vida. Està format per tot el que sigui raonament. Amb l'Adult, es pensa, es contabilitza, es decideix, es reflexiona, etc. Les funcions de l'Adult són resoldre situacions o problemes, prendre decisions, pensar les coses i analitzar les situacions objectivament.

ESTAT NEN
Necessito... Sento...
És la part infantil de cada persona, més enllà de l'edat. És l'únic Estat del Jo que hi ha al néixer i s'acaba de formar al voltant dels 8 anys. Es regeix pel plaer i la seva funció és sentir les emocions autèntiques. També li pertany la creativitat. El Nen només sent, no raona. Això vol dir que no s'han de prendre decisions amb el Nen. Les funcions del Nen són obtenir plaer, sentir les emocions, divertir-se i mantenir relacions sexuals, entre d'altres. El Nen Lliure espontaneïtat, instints, emocions, emocions sense control, innocència, sexualitat, creativitat, etc. És l'estat que ens acosta més a la felicitat. El Nen Adaptat pot ser submís o rebel. El Nen Submís té la seva part positiva (disciplina, respecte cap als altres) i negativa (confusió i retret). Un excés de NAS pot desenvolupar una personalitat depenent i/o evitativa. El Nen Rebel té la seva part positiva (defensa davant una agressió) i negativa (hostil, opositor). Un excés de NAR pot desenvolupar una personalitat asocial.

La piràmide dels Estats del Jo de J. Jolovi permet observar les càrregues de cadascun d'ells. No hi ha estats del Jo bons o dolents. Els tres són necessaris per a un equilibri personal. La clau és utilitzar els tres en el moment adequat i oportú. Per saber com són els teus estats del jo, pots fer un exercici pràctic que consisteix en descriure't a través de les funcions de cada estat.

ESPAI d PSICOTERÀPIA DBG

ESPAI d BARCELONA
C/ Aribau, 152, 2n 2a

ESPAI d VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a

Contacte: 679.72.39.39

QUÈ ÉS NECESSARI PER SER PSICOTERAPEUTA?

Aquest és el títol del taller que vaig assistir el passat divendres per la tarda al Centre Entrenament Psicoterapeutes Eric Berne de Barcelona a càrrec de Georges Escribano, Montse Vilardell i Sònia Ferri. És un centre que es va crear l'any passat amb l'objectiu d'oferir formació a professionals de la psicologia i medicina en Anàlisi Transaccional. Els objectius del taller van ser donar a conèixer el C.E.P. i reflexionar sobre el rol de psicoterapeuta. Per això, vull exposar algunes de les conclusions a les que vaig arribar en el transcurs del taller. Abans d'això, et vull explicar breument en què consisteix l'Anàlisi Transaccional.

L'Anàlisi Transaccional (AT) estudia les transaccions entre dues persones observant la seva manera de pensar, sentir i actuar. Proporciona eines útils, pràctiques i valuoses per aprendre a sentir-se bé. És un senzill i eficaç model que ofereix un enfoc centrat en l'aprenentatge i el creixement personal. El seu creador fou Eric Berne, metge i psicoanalista. A partir de la seva experiència clínica, va elaborar una teoria en la que s'afirmava que, dins de cada persona, hi ha tres Estats del Jo: una part Pare, una part Adulta i una part Nen (més endavant, publicaré un article més extens sobre aquest concepte).

A través d'una dinàmica de grup, vam establir els requisits necessaris per ser un/a bon/a psicoterapeuta. Les característiques escollides van ser els següents:
- congruència entre la comunicació verbal i no verbal
- coherència entre el que diu, actua i pensa
- sensible amb el ritme de cada client ja que cadascú necessita un temps diferent que s'ha de respectar
- tenir una escolta empàtica
- fer-te pensar i sentir
- ser una persona autèntica i honesta
- ser una persona sensible i tenir fermesa
- aportar elements nous a la percepció del client per poder ampliar la mirada
- habilitat com a confident per poder protegir la intimitat del client
- sentir que et pot ajudar, és a dir, sentir que amb la seva ajuda et podrà sostenir

Considero que l'actitud davant la vida és essencial per ser psicoterapeuta. La posició existencial es refereix a com nosaltres ens veiem a nosaltres mateixos i als demés en el món, establint models de conducta per nosaltres i per valorar als demés. Aquesta posició va ser adoptada a infància a partir de la relació amb els seus models significatius. Segons l'Anàlisi Transaccional, hi ha cinc posicions existencials. Ser psicoterapeuta implica tenir la posició existencial realista: Jo estic bé - Tu estàs bé en la que la persona reconeix valors, virtuts i defectes propis i dels demés respectant-los i enriquint-los. Per tant, l'actitud davant la vida és essencial per desenvolupar un bon rol professional com a psicoterapeuta.

Després d'haver llegit aquesta reflexió, fes arribar la teva opinió.
Què consideres necessari per ser psicoterapeuta?

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

Berne, Eric. (1964). Juegos en los que participamos. Sicología de las relaciones humanas. Ed. Diana: México.

Berne. Eric. (1972) ¿Qué dice usted después de decir hola? Barcelona: Ed. Grijalbo.

Oller Vallejo, Jordi. (1998) Vivir es autorrealizarse. Reflexiones y creaciones en Análisis Transaccional. Barcelona: Ed. Kairós.