ADDICCIÓ AL SEXE

“No és pobre qui té poc,
sinó qui més desitja”
Séneca

Segons la Reial Acadèmia de la LLengua Espanyola, s'entén per addicció "un hàbit de qui es deixa dominar per l'ús d'alguna o algunes drogues tòxiques o per l'afició desmesurada de certs jocs". Segons l'Enciclopèdica Catalana, es defineix addicció com "dependència psicològica i fisiològica habitual envers el consum de drogues creadores d'hàbit i amb finalitats no mèdiques, o envers una pràctica fora del control voluntari". Hi ha una sèrie d'indicis de que diferents indicadors socials, econòmics i medio-ambientals mostren un canvi en la evolució històrica en el segle XX. Un dels més clars canvis està relacionat amb les conductes addictives, o millor dit, les addiccions sense substàncies (joc, menjar, sexe, Internet, compres, treball, etc). Aquest tipus d'addiccions tenen en comú els següents components:

- Pèrdua de control amb una conseqüent pèrdua de llibertat
- Dependència que s'afegeix amb el síndrome d'abstinència

A partir de quan es considera un consum addictiu? Una de les qüestions més complexes és diferenciar la conducta saludable de la patològica. Totes les conductes potencialment addictives començen a ser controlades per reforçadors positius (plaer de la conducta); però, acaben sent-ho per reforçadors negatius (alleugeriment del malestar inter). Quan una persona mostra una capacitat de tolerància cada vegada menor davant les frustracions quotidianes i davant aquelles emocions que li produeixen sensacions desagradables, el comportament addictiu es converteix en la única via per fer front al estrès i l'ansietat. Llavors, el que caracteritza una addicció no és el tipus de conducta implicada, sinó el tipus de relació que la persona estableix amb ella (Echeburúa i Corral, 1994).

Existen uns factors de vulnerabilitat que fan que unes persones tinguin més probabilitat de ser adictes que altres. No hem d'oblidar que tots duem a terme les conductes que poden produir addicció (menjar, tenir relacions sexuals, connectar-se a Internet, treballar, etc). Els factors que predisposen a patir una addicció són els següents:

- Impulsivitat
- Estat emocional de disfòria (oscil·lacions freqüents de l'humor)
- Intolerància a estímuls desagradables físics (dolor, insomnio, cansament, etc.) i psíquicos (obligacions, preocupacions, etc.)
- Recerca exagerada de sensacions (atracció por la novetat, por a l'avorriment i rutina)
- Problemes d'autoestima
- Estil d'afrontament inadequat davant les dificultats quotidianes
- Por a l'abandonament, soledat, intimitat i compromís

Segons Fenichel, tota toxicomania sense droga és una temptativa de dominar la culpabilitat, la depressió o l'angoixa a través de l'activitat.

A partir d'aquestes premisses sobre l'addicció, l'addicció al sexe no es caracteritza per la pràctica de certes formes particulars d'activitat sexual ni per l'excés de relacions sexuals convencionals, sinó per la incapacitat de controlar de forma adequada la conducta sexual. Va ser descrita per primera vegada pel psicòleg americà Patrick Carnes en el 1983. Segons Eli Coleman (1990), es tracta de descriure aquests comportaments com a simptomàtics de compulsió sexuals més que una addicció. L'adicció al sexe, a diferència d'una sexualitat saludable, es caracteritza perquè l'objectiu de la conducta és més la reducció del malestar que l'obtenció d'un plaer. El sexe es converteix en un remei per reduir l'ansietat i l'activitat sexual es transforma en quelcom obsessiu (Mellody, 1997). El sexe es converteix en la única via per aconseguir una gratificació personal i afectiva (Alonso-Fernández, 1996). Les persones amb problemes al sexe poden arribar a preferir la sexualitat anònima, que no produeix cap emoció perillosa a qualsevol sexualitat que impliqués un autèntic contacte humà.

Encara que no es coneixen amb detall l'origen d'aquesta addicció, alguna de les hipòtesis plantejades es troben en antecedents en infància o adolescència(abusos/traumes sexuals, rebuig afectiu, etc), situacions actuals (manca de satisfacció sexual o personal, soletat, buit existencial, etc) o personalitat de la persona (impulsivitat, disfòria, baixa autoestima, etc).

L'abordaje psicoterapèutic comença a partir del reconeixement de l'addicció sexual com un problema. Aquest és el primer i més important per pas per superar l'addicció. De la mateixa manera que en les altres addiccions, hi ha una resistència a reconèixer-la negant la malaltia. Són les persones que estan al seu voltant les primeres que se'n adonen de que hi ha un vertader problema. Una crisis externa com, per exemple, un trencament en la parella, una deuda econòmica o la pèrdua de feina pot portar a la persona a demanar tractament. Algunas de les estratègies terapèutiques per treballar en les addiccions són les següents: creació d'un nou estil de vida, control i exposició del estímuls, major tolerància a la frusració, prevenció de recaigues i grups de suport, entre d'altres. També és necessari que el tractament s'extengui a la parella de la persona que pateix l'addicció perquè, en molts casos, ho viuen de manera personalitzada i se'n senten responsables per no ser suficientment atractius/ves, veient-se d'aquesta forma molt afectada la seva autoestima.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Adès, Jean y Lejoyeux, Michel (2003). Las nuevas adicciones. Internet, sexo, juego, deporte, compras, trabajo, dinero. Barcelona. Editorial Kairós. Hay dos casos de adicción al sexo

Crooks, Robert y Baur, Karla (2000). Nuestra sexualidad. México. International Thomson Editores, SA.

Echeburúa, Enrique (1999). ¿Adicciones… sin drogas? Las nuevas adicciones: juego, sexo, comida, compras, trabajo, Internet… Bilbao. Ed. Desclée de Brouwer.

Madueño, Concha (2004). El sexólogo en casa. Madrid. Ed. Libsa.