Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Psicoteràpia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Psicoteràpia. Mostrar tots els missatges

27 de gener del 2010

DORMIR PER SOMIAR

En la festa d'aniversari del nou anys del Marc, la seva mare va decidir regalar-li un coixí. En el moment d'obrir el seu regal, el Marc li va preguntar:
- Per què m'has regalat un coixí si ja en tinc un?
- Marc, aquest coixí és molt especial. És tan especial que t'explica històries d'herois, aventures en illes desertes i viatges a l'espai, entre altres. L'únic que has de fer perquè aquest coixí t'expliqui tot això és tancar els ulls quan vagis a dormir. Si tanques els ulls i escoltes profundament el coixí, tindràs moltes coses per explicar quan et desperti l'endemà.

Acte seguit, el Marc va agafar el coixí i se'l va endur a la seva habitació impacient perquè arribés el moment d'anar a somiar.

Dormim per somiar. Aquesta idea és clau per entendre el regal de la mare del Marc en la festa del seu aniversari. Per què tenim somnis durant la nit? Quines funcions tenen els somnis? Per què no recordo els somnis quan em desperto? Què vol dir somiar que volo per sobre una ciutat? Aquestes i moltes altres preguntes ens desperten la curiositat per aprendre sobre el món dels somnis. Aquest cap de setmana he pogut aprendre sobre el seu significat gràcies al psicòleg especialista en somnis Jordi Borràs.

Hi ha somnis de molts tipus: somnis repetitius, premonitoris, recurrents, universals, telepàtics i lúcids. Els somnis serveixen per intentar resoldre o solucionar problemes que no es tanquen durant el dia. Un somni repetitiu pot ser indicador d'algun bloqueig o limitació personal que no s'ha pogut assumir, per tant el somni ofereix un cop de mà en aquest tipus de dificultats. Quan una persona està vivint una època de canvi o algun bloqueig emocional, és probable que hi hagi molta producció de somnis. Per tant, per què tenir-li por als somnis? Una persona pot actuar a la vida gràcies al que ha somiat. Els somnis poden permetre un moviment cap endavant en aquella relació que no funciona, aquell desig que no s'escolta, aquella necessitat que es nega o aquella por que ens informa d'un perill.

Tot el que passa en un somni sóc jo, afirmava el creador de la Gestalt Fritz Pearls. Aquest autor ens explica que tots els elements que formen part d'un somni són parts de la persona. Per exemple, una persona pot tenir un somni en forma de fantasia sexual amb el president del govern. Més enllà del desig sexual conscient, aquest personatge pot representar el desig cap al poder o l'ambició. Per tant, es pot entender aquest somni en relació amb el poder que necessita tenir en la seva vida i que potser li manca. Això ens demostra que la interpretació del somni no només es pot fer de manera objectiva analitzant els personatges, el contingut i el desenvolupament de la història, sinó també amb el que representa cada un dels elements que formen part de l'escenografia del somni. S'ha de tenir en compte el significat del somier, la seva història, el seu moment actual, etc. No es poden interpretar gratuïtament els somnis sense escoltar res més.

Tots hem tingut a les nostres mans algun diccionari sobre el significat dels somnis que ens ha despertat la curiositat. En aquest diccionari, podem trobar que somiar amb un ascensor pot connectar amb els instints de la persona o un estancament amb qüestions mentals. Aquells aspectes de mi que no vull reconèixer i que no m'agraden apareixen en els somnis de persecució. Somiar amb la capacitat de volar pot ser un somni compensatori quan una persona s'està sentint atrapada. De totes maneres, el record del somni és fràgil. Per aquest motiu, les persones oblidem els somnis al cap de pocs minuts de despertar si no s'utilitza una llibreta per descriure el somni. Segons Freud, es pot entendre l'oblit com un mecanisme de defensa per treure fora el que s'ha somiat i equilibrar a la persona. És important aturar-te un moment per permetre apuntar el record del somni en un full en blanc.

Recorda que, quan vas a dormir, vas a somiar. Dóna-li la benvinguda al teu inconscient abans d'anar a dormir pensant en el que et ve de gust que t'expliqui aquesta nit quan tanquis els ulls. L'endemà sempre et poden preguntar què t'ha explicat el coixí aquesta nit, tal i com li pregunta la mare del Marc cada matí quan el desperta.

ESPAI de PSICOTERÀPIA
Daniel Borrell


ESPAI de BARCELONA
C/ Aribau, 152, 2n 2a

ESPAI de VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a

Contacte: 679.72.39.39

21 de gener del 2010

ECONOMIA DE CARÍCIES

En Joan creu que no cal que li digui a la seva parella que T'ESTIMO perquè ja ho sap. La Maria li ha agradat molt com la seva professora d'història ha explicat el mòdul sobre la Primera Guerra Mundial; però, no li vol dir perquè no cregui que li fa la pilota per pujar-li la nota. La Jenny li ha dit a la seva millor amiga que és molt generosa i li ha contestat que s'ha de graduar la vista perquè no hi veu massa bé. El Víctor ha acabat la presentació del seu projecte i, com que ningú li ha donat la seva opinió, no la vol demanar perquè considera que hauria de sortir d'ells. Malgrat aquestes situacions són inventades, estan basades en situacions que passen cada dia.

Aquest tipus de situacions posen de manifest l'escassetat de carícies que les persones donen i reben en les seves relacions interpersonals. Per què es dóna aquesta situació? Segons Claude Steiner (1971), existeixen una sèrie de normes irracionals i prejudicis que impedeixen un lliure intercanvi d'estímuls socials constructius que obliga a les persones a buscar-les de manera forçada, artificial i complicada. Malgrat això, aquestes normes són acceptades per la majoria de les cultures, grups i organitzacions provocant danys que van des de la simple insatisfacció fins a infelicitat, depressions, addicions, alcoholisme, obesitat, trastorns psicosomàtics, etc. Aquesta sèrie de normes s'agrupen amb el nom de lleis d’economia de carícies.

Per què existeix aquesta economia de carícies? Steiner creu que els pares utilitzen aquestes lleis com una forma de mantenir controlats als seus fills/es. A l’ensenyar que el subministrament de carícies és baix, els pares guanyen la posició de monopoli. Sabent que les carícies són essencials, el nen aprèn aviat a aconseguir-les actuant de la manera que la mare o el pare ho demani.

La normativa de l'economia de carícies és la següent:
1) No donar carícies quan tens per donar
2) No demanar-les quan les necessites
3) No acceptar-les encara que les necessitis
4) No rebutjar-les quan no les vulguis
5) No donar-se autocarícies

Què podem fer davant aquesta economia de carícies? Hem de tenir present que podem donar una carícia sempre que vulguem. No importa quantes siguin ja que no s’acaben mai. Quan vulguem una carícia, podem demanar-la lliurement i podem agafar-la quan ens la ofereixen. Si no ens agrada la carícia que ens han ofert, podem rebutjar-la obertament. I podem gaudir de la possibilitat de donar-nos carícies a nosaltres mateixos. Una proposta: si et ve de gust regalar 395 abraçades superfortes, 1.039 carícies o 1.000.000 de mimos, pots apropar-te al Programa Cuidam de l'Hospital Sant Joan de Déu per repartir kilos de felicitat. Em quedo amb el lema de l'entitat "Vaig arribar al món sense res. Me'n aniré del món sense res, excepte amor".

ESPAI de PSICOTERÀPIA
Daniel Borrell


ESPAI de BARCELONA
C/ Aribau, 152, 2n 2a

ESPAI de VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a

Contacte: 679.72.39.39

21 d’octubre del 2009

ACARICIA'M SIUSPLAU!

- Ostres, Marta quin jersey més bonic que portes avui! - li diu la Sònia a la Marta quan la veu entrar per la porta de l'hospital.
- Realment, ets una persona amb qui es pot confiar plenament - li expressa l'Arnau al seu germà Pau després d'haver-li cuidat el seu gos durant la setmana que ha estat de vacances a Praga.
Una senyora de 85 anys li somriu a un adolescent de 14 anys després de cedir-li el seu seient a l'autobus.
- Avui estàs castigat sense sortir al carrer perquè la senyoreta m'ha dit que t'has portat malament a l'hora del pati! - li diu enfadada la Stephanie al seu fill Anthony.

Aquests exemples de la vida quotidiana de moltes persones ens parlen d'un concepte que pertany a l'Anàlisi Transaccional anomenat carícies. S'entén per carícia qualsevol estímul gestual, escrit, verbal, físic i simbòlic que impliqui el reconeixement de la presència de l'altre.

Qualsevol ésser humà té una sèrie de fams bàsiques que necessita cobrir. Segons l'Anàlisi Transaccional, les principals fams del ser humà són les fams d'estímul, reconeixement i estructuració del temps. La fam d'estímul és la necessitat de ser tocats físicament durant la infància. Acariciar i xuclar el pit matern durant la lactància, estar ben alimentat/da, sentir la calor d'un ésser humà o rebre una abraçada després d'haver menjat són necessitats primàries d'un nounat. La fam de reconeixement és la necessitat humana de ser reconeguts pels altres. A mesura que el nen creix, es substitueix la fam d'estímul o de contacte físic per la fam de reconeixement. Un aplaudiment, un càstig, un somriure, un elogi... reemplacen a les carícies físiques i serveixen perquè la persona se senti alimentada.

La necessitat de reconeixement implica reconèixer l'existència d'un ésser humà. Sé que existeixes és el missatge implícit del reconeixement. El procés de transformació de la fam d'estímuls al de reconeixement és el següent: si el nen es troba en un ambient adequat on els pares i la resta del grup familiar tenen el que necessita, aquest aprendrà a estar bé i percebrà que els seus pares també ho estan. Si el nen no rep reconeixement, anticiparà conductes que siguin susceptibles de premi com ésser obedient, respectuós o ordenat per a complaure als pares. Per tant, aprendrà a estar bé quan realitza el que volen els altres. Si aquesta conducta adaptativa tampoc duu a la satisfacció de la seva fam, el nen anticiparà conductes susceptibles de càstig per a aconseguir reconeixement negatiu que, almenys, serveixen per a alimentar la seva fam bàsica. Si això tampoc succeeix, llavors és possible que emmalalteixi somatitzant així el seu desassossec interior per a aconseguir, almenys, carícies de llàstima o de rebot. Aprendrà així a estar malament perquè és d'aquesta manera aconsegueix ser reconegut pels altres. La necessitat de carícies ve de la fam de reconeixement. Un insult, una abraçada, un somriure o una crítica són actes que reconeixen l'existència d'una persona. És tan necessària aquesta fam que és millor qualsevol carícia que cap.

Existeixen diferents tipus de carícies:

1- Pel mitjà de transmissió
Físiques: un petó, una encaixada, una palmellada, etc.
Gestuals: mirades, gestos, un somriure, una inclinació de cap, etc.
Verbals: ús del llenguatge oral
Escrites: una postal de record, un correu electrònic, un sms, etc.

2- Per l'emoció o sensació que conviden a viure
Positives: produeixen emocions o sensacions agradables
Negatives: provoquen emocions o sensacions desagradables

3- Per les condicions per a donar-les o rebre-les
Incondicionals: es donen o reben pel fet d'existir o d’ésser
Condicionals: es donen o reben per conductes objectives
Atributives: s'ofereixen per les qualitats o característiques de la persona

4- Per la sinceritat
Autèntiques: neixen de sentiments reals del que les dóna
Falses: són les aduladores o agressives encobertes que oculten hostilitat
Mecàniques: són reconeixements rutinaris i ritualistes

5- Per la seva influència en el benestar
Adequades (o sanes): augmenten el benestar a llarg termini
Inadequades (o malsanes): provoquen el malestar a curt o llarg termini

Abans d'acabar l'article d'avui, deixa'm que t'acaricïï una mica més amb aquestes preguntes: Quin tipus de carícies dones habitualment? Què sents quan reps una carícia? L'acceptes? La rebutges? Jutges la seva autenticitat? Demanes carícies quan les necessites? Les rebutges quan no les necessites? Et dones carícies a tu mateix/a?

ESPAI d PSICOTERÀPIA DBG

ESPAI d BARCELONA
C/ Aribau, 152, 2n 2a

ESPAI d VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a

Contacte: 679.72.39.39

13 d’octubre del 2009

L'ALEGRIA D'ENVELLIR

El nombre de persones grans augmenta, doncs ha deixat de ser una minoria social per passar a ser una de les majories socials. Segons dades de l'Imserso, el nombre de persones més grans de 65 anys és de 7,3 milions de persones, és a dir, el 16,6% de la població. A més, la duració de la vida és cada vegada més major. Per tant, la vellesa és un període llarg i important de la vida que no es pot veure com una involució ni com un final. Una visió negativa de la vellesa és perillosa perquè pot funcionar com una profecia que es compleix a si mateixa: si s’espera incapacitat i dependència, és probable que s’actuï de manera que es fomentin aquestes característiques. De totes maneres, fins els 75 o 80 anys, les persones grans acostumen a tenir una salut física i funcional alta. Per tant, ens hem d’orientar a una visió positiva de l’envelliment gràcies als resultats de nous estudis i investigacions que confirmen la existència d’un envelliment positiu i satisfactori.

Quins són els secrets per viure un envelliment satisfactori?
Saber envellir és tot un art. A continuació, s’enumeren els aspectes més rellevants de la salut física, psicològica i social que li poden permetre gaudir plenament de la vellesa.

SALUT FÍSICA

o Les noves investigacions afirmen que el deteriorament intel•lectual no sempre es dóna en les persones grans i, fins i tot, hi ha capacitats i habilitats mentals que, lluny de disminuir amb l’edat, augmenten
o El deteriorament no depèn de l’edat sinó de la salut que tingui la persona; per tant, podem desterrar el mite del deteriorament associat a l’edat
o El psicòleg Warner Schaie afirma que portar una vida intel•lectual estimulant contribueix a que el rendiment intel•lectual es mantingui intacte fins edats molt avançades, per tant s’ha de mantenir activa la ment llegint el diari, aprenent, cultivant interessos intel•lectuals, etc.
o L’actitud davant les tasques és fonamental per la presència d’un menor rendiment de les persones grans
o Ser expert en alguna matèria redueix el deteriorament associat a l’edat ja que l’experiència no es perd amb l’edat
o Existeix un major equilibri entre la raó i l’emoció provocant un major creixement mental
o La relació entre la saviesa i l’edat sembla més problemàtica del que es podria esperar, doncs ser gran no converteix a una persona en sàvia
o Els canvis fisiològics més significatius en la sexualitat de l’home és la major lentitud durant el procés d’excitació i el major control de l’ejaculació que poden evidenciar relacions sexuals més lentes
o Un 25% de dones exposen tenir satisfacció sexual que s’atribueix a la desaparició de la por a l’embaràs i una menor urgència ejaculatòria per part dels homes

SALUT PSICOLÒGICA

o L’experiència subjectiva de felicitat no experimenta canvis significatius associats a l’edat, doncs no hi ha una correlació entre la felicitat i l’edat
o Envellir és un procés de pèrdues i canvis negatius (major vulnerabilitat a malalties, problemes crònics de salut, independència dels fills, pèrdua per la mort de persones properes, etc) que cal viure i regular en primera persona del singular
o La capacitat d’adaptar-se que tenim els éssers humans permet afrontar amb èxit els canvis de caràcter negatiu associats a l’envelliment
o L’acomodació permet ajustar els propòsits de cada persona amb la situació present, doncs les persones grans utilitzen cada vegada més estratègies d’acomodació
o S’han de substituir activitats importants que ja no es poden fer per altres activitats alternatives com, per exemple, substituir cuidar els fills per fer un voluntariat que impliqui cuidar a altres persones
o Una bona estratègia d’acomodació és canviar la percepció del futur que permet estar més en contacte amb el present o futur més present
o Tenir objectius més propers i amb menor quantitat augmenta la probabilitat d’aconseguir-ho

SALUT SOCIAL

o Tenir uns bons vincles socials està relacionat amb menors nivells de depressió, menor freqüència de malalties, menor mortalitat i millor funcionament del sistema immunològic
o Les xarxes socials de les persones grans són força estables amb independència de l’edat ja que les amistats tendeixen a estar present des de molts anys abans
o En les relacions, hi ha d’haver reciprocitat: tendim a oferir suport a aquelles persones del que rebem suport
o Les relacions de parella, la viudetat, les relacions amb les fills, néts, els amics i els veïns, la implicació en la comunitat, la participació política i cívica, el voluntariat, el rol de cuidadors i la formació contribueixen a una bona salut social de les persones grans

L’adaptació és un procés fonamental que explica un envelliment satisfactori. Aquesta capacitat adaptativa es concreta amb estratègies d’adaptació com un procés actiu on la persona se sent l’arquitecte de la seva pròpia vida. Cal recordar que les persones que se senten més joves del que són tendeixen a tenir una major autoestima, estan més satisfetes amb si mateixes, amb la vida i tenen un millor estat de salut. En definitiva, l’alegria d’envellir està relacionada amb l’alegria de viure. Si una persona ha tingut una actitud sana davant els obstacles, dificultats i oportunitats que han aparegut al llarg de la seva vida, ho podrà aplicar en l’etapa de la vellesa. Per tant, celebrem la oportunitat d’obrir els ulls cada matí regalant-li un somriure a la vida.

ESPAI d PSICOTERÀPIA DBG

ESPAI d BARCELONA
C/ Aribau, 152, 2n 2a

ESPAI d VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a

Contacte: 679.72.39.39

15 de juny del 2009

POSICIÓ EXISTENCIAL DAVANT LA VIDA

14:15h
Avui dilluns el Joan i el Marc han quedat per dinar després d'un mes sense haver-se vist. Són bons amics des que anaven a l'institut, ara ja fa deu anys. Parlen sovint per telèfon i s'escriuen algun correu electrònic; però, en aquest últim mes, no ha estat possible aquesta comunicació perquè el Marc té últimament molta feina i el Joan acaba de ser pare per segona vegada. De totes maneres, sempre tenen el costum de fer un forat a les seves agendes i aquesta vegada no han volgut deixar escapar l'ocasió de veure's i parlar. En el trajecte cap al restaurant, el Joan comença a pensar en la trobada d'avui i es comença a fer les següents preguntes: com s'ho fa el Marc perquè tot li vagi bé? com és que sempre aconsegueix el que es proposa? per què és capaç de fer sentir bé als demés? i... per què em costa tant a mi que les coses em surtin bé?. Per més voltes que li dóna, no aconsegueix trobar una altra resposta: qüestió de sort. Per altra banda, després de sortir de la feina, el Marc se sent una persona afortunada per mantenir l'amistat amb el Joan. Malgrat tota la responsabilitat de la feina i l'estrés que està vivint, té ganes d'explicar-li el nou projecte que li han encarregat i sent curiositat per saber com el Joan està vivint aquesta segona paternitat.

Com se situa el Joan i el Marc davant del món? Hi ha diferències? Què ofereix de si mateix el Joan? I el Marc? Com es veuen a si mateixos i als demés? Quina és la seva posició davant la vida? Aquestes preguntes extretes de la vinyeta del dinar del Joan i del Marc ens porten a pensar en el concepte de la posició existencial de l'Anàlisis Transaccional. Segons Eric Berne, un nen petit té certes conviccions sobre si mateix i sobre la gent que l'envolta. Aquestes conviccions que probablement es quedaran amb ell durant tota la seva vida són les següents: Estic bé, No estic bé, Tu estàs bé i Tu no estàs bé. Quan unim aquests conceptes, obtenim quatre posicions existencials sobre un mateix i sobre els demés. Per tant, això ens pot ajudar a pensar en quina poden ser les diferents posicions davant la vida per part del Joan i del Marc.

Què és una posició existencial? Representa la posició fonamental que una persona adopta sobre el valor essencial que es percep en si mateix i en els altres. Està unida a la identitat personal, creences, valors i sentiments. És, en definitiva, una manera de situar-se davant la vida. Aquesta posició s'adopta a la infància per poder justificar una decisió basada en experiències primerenques: "No m'arriscaré a estimar algú perquè la mare em va ensenyar que no m'estimava" o "No puc confiar en els homes perquè el meu pare està malalt". La seva construcció es pot situar entre els tres i set primers anys de vida.

1. - Jo estic bé - Tu estàs bé
Qui té aquesta posició existencial, es veu a si mateix com una persona adorable i bona. Segurament construirà un guió de persona guanyadora. Aquesta posició pot ser realista si inclou situacions en les que una persona es pot sentir malament i els demés també. Quan una persona sempre està bé i els demés també, la posició s'anomena maníaca ja que hi ha una negació del dolor.

2. - Jo no estic bé - Tu estàs bé
Qui té aquesta posició existencial, es situa com una persona víctima i perdedora. S'anomena posició depressiva.

3. - Jo estic bé - Tu no estàs bé
Una persona amb aquesta posició existencial considera que s'ha de col·locar en una posició de superioritat davant dels altres per poder tractar als demés en condicions d'inferioritat. S'anomena posició paranoica.

4. - Jo no estic bé - Tu no estàs bé
El guió de vida d'una persona perdedora forma part d'aquesta posició existencial. Es situa en una posició d'inferioritat sense esperança que els altres el puguin ajudar perquè també estan malament. S'anomena posició nihilista.

15:30h
El Joan mira al rellotge i veu que se li està fent tard. Demana el compte al cambrer perquè té una reunió a la feina a les quatre. Se'n adona que s'ha passat bona part del dinar queixant-se de la segona paternitat; en canvi, el Marc no s'ha contagiat d'aquesta energia negativa i ha pogut compartir l'alegria del nou projecte que li han confiat. El Joan es pregunta: com és que no em sento tan afortunat com el Marc? Abans de reflexionar-hi, rep una trucada urgent i es despedeix ràpidament del Marc que es queda al restaurant pensant en les converses amb el Joan i es pregunta: com és que jo em sento tan afortunat? Mira al rellotge i marxa cap a casa perquè ha demanat la tarda lliure a la feina.

Malgrat la poca informació de que disposem sobre la vida d'aquests dos personatges, podem dir que el Joan probablement té una posició existencial de Jo no estic bé, Tu estàs bé; en canvi, el Marc se situa en un Jo estic bé, Tu estàs bé.

ESPAI d PSICOTERÀPIA DBG

ESPAI d BARCELONA
C/ Aribau, 152, 2n 2a

ESPAI d VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a

Contacte: 679.72.39.39

10 de juny del 2009

LA SIMFONIA DE L'ALEGRIA

Trobar una feina després de vuit mesos a l'atur, retrobar-te amb una persona estimada que feia quatre anys que no havies vist, rebre reconeixement positiu per part del director del teu departament de treball, aconseguir aprovar la selectivitat amb la nota que necessites, veure com el teu equip de futbol guanya tres copes en menys d'un mes, comprar un bitllet d'avió per poder veure la família que està en un altre país o conèixer una persona que et fa sentir pessigolles a l'estómac cada vegada que la veus són situacions que ens evoquen una emoció agradable: l'alegria. Després d'haver parlat de la por, la ràbia i la tristesa, m'agradaria acabar amb l'alegria perquè és una altra de les emocions bàsiques dels éssers humans. D'on sorgeix aquesta emoció? Què necessita una persona quan està alegre? Què espera dels altres? Què pot fer una persona per estar més en contacte amb aquesta emoció i fugir de l'apatia?

Quan una persona viu una situació de guany, experimenta l'emoció de l'alegria. Què pot guanyar una persona que ha trobat una feina després d'estar a l'atur? Pot guanyar tranquil·litat per la incertesa econòmica de no poder fer front a les despeses de la hipoteca, aprendre una nova tasca professional a realitzar i tenir la oportunitat de tenir nous companys/es de feina, entre d'altres. Sempre que una persona percep aquests guanys, valora tot allò que li dóna la situació viscuda. També és cert que començar a treballar implica tenir un horari d'entrada i sortida, un esforç físic i cognitiu per entendre la nova feina i estar obert a conèixer noves persones. Què vull dir amb aquesta diferència? Sentir alegria es pot convertir en una decisió personal, lluny de l'atzar ni la sort. L'alegria pot ser reactiva davant d'allò que una persona viu en el seu dia a dia (premi, retrobament, trobar un objecte valuós, reconeixement, etc); però, també pot estar relacionada amb una tendència vital d'una persona. Per tant, una persona pot ser alegre o tenir alegries. Què esculls? Ser o tenir? També és cert que cada persona viu les seves pròpies alegries. El novel·lista rus Dostoievski patia atacs epilèptics i deia el següent: "Les persones sanes no us podeu imaginar la felicitat que sentim els epilèptics durant els segons que precedeixen els atacs. No sé si aquesta felicitat dura segons, hores o mesos, però no els canviaria per totes les alegries que pugui proporcionar la vida".

Què necessita una persona quan experimenta alegria? Necessita explicar-ho, compartir-ho, comunicar-ho, treure-ho fora... per poder dir a la resta del món allò que li ha passat. Per això, quan una persona li explica una alegria a una altra, espera rebre comprensió, entusiasme i empatia. Quan un pare jutja si és important allò que li fa sentir alegria a la seva filla, la necessitat de compartir queda totalment invalidada. Quan una persona no se sent compresa, l'alegria es desinfla automàticament i perd valor. Per tant, és necessari distanciar-se del propi món per entendre la realitat de l'altra persona i poder saltar d'alegria.

Un bon exercici per contactar amb l'alegria és aturar-te a pensar tot allò que has guanyat al llarg del dia d'avui. No cal anar gaire lluny ja que cada dia guanyes quelcom de valuós. Hi ha moments vitals en els que és més fàcil detectar aquestes situacions que d'altres; però, això no significa que no existeixin. Senta't amb un paper i un bolígraf per contestar-te a la següent pregunta: què he guanyat avui?

Si hagués d'escollir una cançó que em fes connectar amb l'emoció de l'alegria, no podria evitar pensar en la Novena Simfonia en re menor que va composar Ludwig Van Beethoven després d'haver descobert el text "Oda a l'alegria" del poeta alemany Friedrich von Schiller (1785). Et deixo amb el text original traduit a l'espanyol i el fragment cinematogràfic de l'estrena de la sinfomia núm. 9 al Teatre de la Cort Imperial de Viena l'any 1824 que apareix a la pel·lícula Copying Beethoven (2006).

Alegría, Luz Divina,
del Elíseo dulce lar,
inflamados alleguemos
Diosa, a tu celeste altar.
Une otra vez tu hechizo
a quienes separó el rigor.
Fraterniza el orbe entero
de tus alas al calor.

A quien el azar ha dado
verdadera amistad,
quien consorte dulce halla,
ha sin par felicidad.
En la redondez terrena
suya un alma invocar!
A quien no le fuera dado
sumiríase en pesar!

En el seno de Natura
alegría liba el ser,
su florida vía sigue
males, bienes, por doquier.
Besos, vides, fiel amigo
hasta el morir nos dio;
el deleite, a los gusanos;
y al querube, un gran Dios.

Cual los soles en su vía
magna, juntos! oh! marchad!
y como héroes disfrutad
dicha, triunfos y felicidad!

Abrazaos, oh! millones!
Beso de la Humanidad!
Brinda celestial bondad
Padre a tu séquito sin par
Os postráis, oh! juntos
Ante el Creador Eterno
Busca en el azur, y reina
Sobre el plano etéreo.



Què passa quan sents aquesta melodia? Et fa somriure la seva intensitat? Et fa vibrar la seva força? A on et porta?
Sentir i expressar alegria és tot un art.
Que tinguis un dia ple d'alegries!

ESPAI d PSICOTERÀPIA DBG

ESPAI d BARCELONA
C/ Aribau, 152, 2n 2a

ESPAI d VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a

Contacte: 679.72.39.39

29 de maig del 2009

EL PERMIS PER SENTIR TRISTESA

Perdre una persona estimada és una situació que ens connecta amb l'emoció de la tristesa. No només està trista una persona quan perd algun ésser estimat, sinó pot aparèixer quan es produeix una ruptura de parella, un canvi de residència, un acomiadament de la feina, un amic marxa a treballar fora un any, tancar un negoci propi que no funcionava, començar una nova vida en un país nou o la emancipació d'un/a fill/a. Totes aquestes situacions comparteixen la característica d'haver perdut quelcom de valuós.

La tristesa està associada a una situació de pèrdua. Quan una persona perd quelcom de valor, se sent trista i necessita ser escoltada. S'ha d'elaborar aquesta pèrdua respectant que la persona necessiti plorar. És necessari plorar i sentir les pèrdues. El que necessita la persona és el consol. En algunes ocasions, és difícil sostenir la tristesa d'una persona estimada ja que ningú li agrada veure patir a qui s'estima. Intentar animar, valorar el que li passa o distreure poden ser solucions carregades de bones intencions i que estan allunyades de la necessitat real de la persona que està trista. Per tant, el més necessari és notar que l'altra persona està al teu costat i que t'escolta. Sentir que algú et compren és un dels millors remei per la tristesa.

Hi ha diferències de gènere alhora de sentir i expressar aquesta emoció. La tristesa ha estat reprimida en molts homes atribuint-li erròniament només a les dones. Sentir tristesa no és propi de persones vulnerables ni dèbils, doncs s'ha de ser una persona valenta per expressar el que una persona sent. Per tant, tota persona té dret a sentir i expressar la tristesa. Quan una persona ha rebut el missatge "Sigues fort" durant la seva infància, ha après a reprimir aquesta emoció i no donar-li espai.

No és el mateix estar trist que patir una depressió. No tenir un suficient coneixement de les emocions pot arribar a confondre la tristesa de la depressió. La principal diferència és la intensitat i la durada. Quan un estat de tristesa té una intensitat alta, una llarga durada i interfereix significativament en la vida d'una persona, probablement estem parlant d'un síndrome depressiu. Si una persona que està patint una depressió no se sent capaç de tirar endavant sola, és molt important que demani ajuda psicològica. Per tant, no s'ha de prendre antidepressius una persona que està trista, en tot cas la persona que està deprimida. En la pràctica clínica, observo que, quan una persona està deprimida, té una altra emoció reprimida: la ràbia. Quan una persona no té el permís d'expressar la ràbia, la impotència es va apoderant de la seva persona aconseguint deprimir-se. El psicòleg Robert Neimeyer parla de la depressió a través la metàfora d'una persona que s'ha de protegir de les amenaces externes darrera d'una roca sense armes per poder lluitar experimentant vulnerabilitat i indefensió davant la vida.

Hi ha cançons, pel·lícules o novel·les que ens connecten ràpidament amb la tristesa. Fins i tot, quan aflora aquesta emoció, inconscientment escollim melodies que ens permeten estar en sintonia amb aquest estat d'ànim. Quina música escoltes quan sents tristesa? Quin tipus de pel·lícules et ve de gust veure en un moment de la teva vida que estàs vivint un dol? Escriure i parlar també poden ser una bona estratègia terapèutica per expressar el que una persona està sentint. Tingues present que, sempre que vius una pèrdua a la teva vida, tens el dret de sentir tristesa.

Desitjo acabar amb el comentari que m'ha deixat María a través del facebook arrel de la publicació d'aquest article en el qual relata l'elaboració del seu dol: "he experimentat com la tristesa actua de brúixola. Estar en contacte amb aquesta emoció et guia en el procés de curació. Com una ferida que segueix el seu propi procés, que sagna i dol per a posteriorment formar el coàgul, reconstruir teixits i finalment cicatritzar...la tristesa et permet connectar amb l'endins per a poder plorar el que has de plorar i seguir recorrent els trams del camí".

ESPAI d PSICOTERÀPIA DBG

ESPAI d BARCELONA
C/ Aribau, 152, 2n 2a

ESPAI d VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a

Contacte: 679.72.39.39

18 de maig del 2009

LA GESTIÓN DEL TIEMPO

Un viaje de ida pasa más lentamente que un viaje de vuelta. Cuando una persona se divierte, el tiempo pasa volando. El tiempo se hace eterno cuando una situación produce ansiedad. Dos personas hace tiempo que no se ven, se reencuentran y sienten que no ha pasado el tiempo. Existe la creencia popular que el paso del tiempo cura las heridas del pasado. La previsión del tiempo del próximo fin de semana indica que hará buen tiempo en la provincia de Lleida. En la fiesta de aniversario de una persona que cumple 89 años, está convencida de que tiene 82 años: el tiempo se ha parado. Pasado, presente y futuro forman parte de la línea del tiempo. Pero, ¿qué es exactamente el tiempo? ¿Existe el tiempo? La palabra tiempo proviene del latino tempus y, según el diccionario, el tiempo significa la magnitud física que mide la duración o separación de acontecimientos sujetos a cambio, de los sistemas sujetos a observación.

El estrés es un gran problema de salud en nuestra sociedad actual. El estrés y la depresión afectan a un 54% de la población española y las bajas laborales por estos dos motivos provocaron una gran pérdida de dinero durante el 2008. "No tengo tiempo" es una expresión demasiado utilizada. La dificultad en organizarse el tiempo, asumir más responsabilidades de las possiblidades que tiene una persona, no dedicarse un espacio necesario al descanso personal o no poner un límite entre el espacio personal del profesional genera mucho estrés. El tiempo es imprescindible, inexorable, inelástico e insustituible. Por lo tanto, como que el tiempo no es un chicle que se puede estirar bajo nuestro criterio e interés, se debe partir de la realidad del tiempo, no de la fantasía ni del deseo. Un buen ejercicio es observar cómo nos organizamos el tiempo: en función de las obligaciones o en función del tiempo disponible? La gestión del tiempo más efectiva no tiene que ver con complacer a los otras ni dejar las cosas para después ni tampoco en caer en la trampa de la actividad. Por este motivo, lo más adecuado es organizarnos en función del tiempo, no de las obligaciones. Una persona se puede quejar de como utiliza el tiempo, pero no de no tenerlo. Por lo tanto, cuando alguien piense en la frase "No tengo tiempo", es necesario tranformar-la en una pregunta ¿En qué quiero invertir mi tiempo?. Finalmente, te recomiendo leer un breve cuento sobre las prioridades a la vida denominado Mayonesa y café que publiqué el pasado mes de febrero en el blog.

"Nada me han enseñado los años, siempre caigo en los mismos errores, otra vez a brindar cono extraños y a llorar miedo los mismos dolores". Tal y como expresa este fragmento de la canción En el último trago de Chavela Vargas, el tiempo es una fuente de aprendizaje si sabemos como utilizar-lo. El tiempo no es el fin, es simplemente un medio.

ESPACIO d PSICOTERAPIA DBG

ESPACIO d BARCELONA
C/ Aribau, nº 152, 2º 2ª

ESPACIO d VILAFRANCA
C/ Vilobí, nº 5, 1º 3ª

Contacto: 679.72.39.39

4 de maig del 2009

L'ENERGIA DE LA RÀBIA

Mirar el rellotge i veure que passen deu minuts de l'hora amb la que has quedat amb una amiga, estar en una cua llarga d'un supermercat i adonar-te que una persona s'ha col·locat davant teu sense demanar-te permís, descobrir que la teva parella t'està sent infidel amb una persona de la seva feina, discutir amb el teu pare perquè considera que t'estàs equivocant amb la decisió de tornar a estudiar... totes aquestes situacions que has pogut viure en algun moment de la teva vida tenen en comú que són situacions d'injustícia. Què passa quan apareix una injustícia? Què sentim les persones? Què necessitem fer quan vivim una injustícia?

L'emoció que sentim les persones és la ràbia. Sents ràbia quan t'estan criticant per un error que no has comès, sents ràbia quan reps una nota de la professora del teu fill que l'han expulsat de classe, sents ràbia quan algú s'està aprofitant de tu i sents ràbia quan vols anar a un concert i no tens prou diners per anar-hi, entre d'altres. Tal i com afirma Meritxell Obiols (2006), “la ira es genera quan tenim la sensació d’haver sigut perjudicats... en general, es tracta d’amenaces simbòliques a l’autoestima o a la dignitat personal. Ser tractat/da injustament o de forma ruda, ser insultat/da, maltractat/da, depreciat/da, frustrat/da, etc és el que pot generar la ira”.

El que necessites fer quan sents ràbia és expressar-la. Dir-li a la persona que t'ha mentit com t'ha fet sentir que has perdut la seva confiança, dir que no quan la teva mare et demana fer una tasca domèstica que no et pertoca, posar un límit quan una persona sempre et demana diners o prémer el clàxon del cotxe quan un conductor no t'ha informat amb l'intermitent que volia girar a la dreta. És important saber discriminar en quina situació és convenient actuar d'una manera assertiva, és a dir, respectant a l'altra persona i respectant-te a tu mateix com persona. La ràbia és la energia necessària que et permet demanar el canvi que estàs necessitant. Una imatge que representa la ràbia és un quadre del pintor nord-americà Jackson Pollock perquè plasma l'acció enèrgica de l'autor per fer realitat la seva obra (veure obra Ritme tardorenc del 1950 en el paràgraf anterior). Per tant, és necessària la ràbia per sentir-te una persona digne i respectable. Una altra bona manera d'expressar la ràbia és poder donar cops en un coixí o practicar algun esport per a descarregar l'emoció. Què passa quan una persona no fa el que li demana l'emoció de la ràbia? L'acumulació de la ràbia fruit de la passivitat provoca ressentiment.

Les creences irracionals d’Albert Ellis (1955) poden estar presents en el comportament passiu i agressiu de la ràbia. Pots detectar quines són aquelles creences amb la llista que t'exposo a continuació amb l'objectiu de revisar el que hi guanyes i el que hi perds.
- Necessito ser estimat i acceptat per tothom
- Si vull ser útil i necessari, ho de saber resoldre tot i ser molt competent
- Hi ha gent dolenta i menyspreables que ha de rebre el que es mereix
- És horrorós que les coses no surtin de la manera que jo voldria
- Les desgràcies venen de fora, no puc control el que em trastorna
- Si alguna cosa pot ser perillosa, cal preocupar-se molt al respecte i recrear-se en la possibilitat que passi
- És més fàcil evitar que fer front a les dificultats
T'identifiques amb algunes de les creences d'aquesta llista?

Segons l’Anàlisi Transaccional, la ràbia pot esdevenir una emoció paràsita. Si una persona està expressant aquesta emoció constantment, pot estar indicant que hi ha una altra emoció emmascarada que no escoltant ni atenent. Això pot succeir quan una persona no sap expressar la tristesa i l’emmascara de ràbia perquè és la única emoció que es pot permetre sentir. També pot passar a l'inrevés concebent la tristesa com una dificultat en expressar la ràbia continguda.

Aprofitant que avui estic parlant de la ràbia, et recomano la pel·lícula El intercambio (2008) de Clint Eastwood protagonitzada per l'Angelina Jolie. Explica la història d'una mare soltera als anys 20 a Los Ángeles que, quan torna a casa després de treballar, el seu fill de nou anys ha desaparegut. Comença la recerca del seu fill i la policia li retorna el seu fill; però, resulta que no és el seu fill. La policia l'està enganyant i ella no ho pensa permetre. És una història plena de dignitat i lluita per part d'una mare que lluita per aconseguir el que ha perdut. Una bona història cinematogràfica per sentir la ràbia i que ens ajuda a connectar amb el present.

ESPAI d PSICOTERÀPIA DBG

ESPAI d BARCELONA
C/ Aribau, 152, 2n 2a

ESPAI d VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a

Contacte: 679.72.39.39

27 d’abril del 2009

PREGUNTES I RESPOSTES SOBRE PSICOTERÀPIA

L'objectiu d'aquest article és donar respostes a totes aquelles preguntes que moltes persones es formulen abans d'anar al psicòleg i no disposen d'informació suficient. Són un total d'onze qüestions que poden ajudar a entendre què és una psicoteràpia, com és la relació psicoterapèutica i els motius de consulta més freqüents, entre d'altres. Si hi ha alguna altra pregunta que necessites fer, no dubtis en posar-te en contacte amb mi a través del correu electrònic.

1. Per què serveix un psicòleg?
Un psicòleg és una persona que ha realitzat uns estudis universitaris de Psicologia de quatre anys de durada i que s’ha especialitzat en psicoteràpia a través d’una formació posterior a la llicenciatura. Aquesta formació permet desenvolupar una sèrie d’habilitats i coneixements necessaris per exercir aquest rol professional. Un psicòleg ajuda, orienta, acompanya, ajuda a fer pensar i sentir i dóna recursos, entre d’altres. Fer una psicoteràpia és un tractament exercit per un professional autoritzat que utilitza mitjans psicològics per a ajudar a resoldre problemes humans en el context d'una relació professional. Algunes definicions ressalten el valor del procés interpersonal entre client i terapeuta com característic de la psicoteràpia. Unes altres destaquen fins específiques en termes de la personalitat del client,o de les seves pautes de comportament (Feixas i Miró,1993).

2. Anar al psicòleg és símptoma de debilitat o bogeria?
Moltes persones creuen que anar al psicòleg és un símptoma de debilitat ja que demanar ajuda significa que una persona no és capaç de resoldre allò que li passa. De totes maneres, quan una persona va al psicòleg, ha intentat buscar solucions a allò que li passa i, en el moment que ha acceptat que no vol conviure amb el malestar, demana ajuda. Això significa que ha estat capaç de responsabilitzar-se del seu malestar i ha pres la decisió de buscar solucions. Malgrat que hi ha un cost emocional, el més còmode pot ser deixar passar el temps o culpar als altres o circumstàncies. Per tant, anar al psicòleg pot ser un símptoma de maduresa i responsabilitat personal.

3. No serveix de res perquè les persones no canviem?
Les persones som genètica i aprenentatge. Com que hem après a través de les experiències, família, cultura, entorn i amistats, es pot desaprendre per aprendre.
Les persones podem canviar si ho volem i hi col·loquen energia per promoure el canvi. Una persona amb problemes d’autoestima pot descobrir les seves virtuts, aprendre a valorar-les i donar-lis el valor necessari per no deixar-se trepitjar davant les crítiques de companys de classe. Una persona que es descontrola quan sent ràbia pot aprendre a pensar abans d’actuar i no deixar-se arrastrar per aquest emoció. Una persona que té molta vergonya quan ha de conèixer gent nova pot aprendre tècniques de relaxació i noves habilitats per poder confiar més en si mateixa.

4. Tinc edat per anar al psicòleg?
En qualsevol moment de la vida, una persona pot necessitar anar al psicòleg. De totes maneres, és aconsellable quan una persona està en un moment de canvi, situacions d’estrès o crisi, entre d’altres. Hi ha persones que hi van en diferents moments de la seva vida: adolescència i, al cap d’uns anys, quan són persones adultes. Aconsellable no vol dir obligatori ja que és necessari que hi hagi una motivació, col·laboració i compromís per poder establir una bona relació amb el psicòleg. Sense aquests requisits per part de qui demana ajuda, no s’aconsegueixen els resultats esperats.

5. Per quins motius les persones van al psicòleg?
Els motius de consulta poden ser: problemes amb el rendiment escolar, manca d’una autoestima necessària per enfrontar-se als nous reptes, dificultat per gestionar les emocions de manera adequada, una relació conflictiva, símptomes de depressió i/o ansietat, dubtes sobre la orientació sexual, addicció a algun tipus de substàncies, por a parlar en públic, elaboració de la pèrdua d’una persona estimada, problemes amb la conducta alimentària, confusió sobre el futur acadèmic i laboral, etc. En definitiva, sigui pel motiu que sigui, una persona està patint i, quan arriba a la conclusió que sola no pot, busca solucions amb una altra persona. És important que la demanda sigui pròpia de la persona que demana ajuda. En cas que siguin uns pares els que volen que el seu fill o la seva filla vagi al psicòleg, és important aconseguir arribar a algun tipus de necessitat. Si no s’aconsegueix arribar a aquest punt, la teràpia s’ha d’abandonar perquè no es considera necessària. En aquests tipus de situacions, hi ha pares que decideixen sol·licitar orientació per millorar la relació amb el seu fill i/o la seva filla.

6. Quin tipus de persones van al psicòleg?
Tothom pot necessitar anar a un psicòleg en algun moment de la seva vida. No hi ha un perfil de persones que consulten al psicòleg.

7. Què hauré de fer quan estigui amb el psicòleg? És necessari que la persona que demana ajuda prengui un compromís amb el que li passa per poder decidir quin problema vol tractar i quin no, per parlar de si mateixa, estar present i confiar en el psicòleg. Per tant, l’actitud en la teràpia en cap moment és passiva, sinó activa. En algunes ocasions, el psicòleg pot donar algun tipus d’exercicis per realitzar al llarg de la setmana que poden anar des d’escriure una carta, fer un registre d’una emoció o proposar parlar amb una amistat d’un conflicte que no han resolt.

8. Com li puc explicar a algú les meves intimitats?
S’ha de tenir present que els professionals de la psicologia tenen un codi deontològic en el que s’afirma que la informació que el psicòleg recull en l’exercici de la seva professió està sotmesa a dret i deure de secret professional del qual tan sols està eximit per consentiment exprés del client o per supòsits legals (article 39). Estem parlant de la confidencialitat. Anar al psicòleg no vol dir parlar de totes les intimitats durant la primera sessió ni haver de contestar a totes les preguntes que formula el psicòleg. El ritme de la teràpia la marca la persona que demana ajuda en funció de les seves necessitats i la seva predisposició. Com que la relació terapèutica s’estableix durant les primeres sessions, s’ha d’anar creant un clima de confiança i seguretat necessaris per poder obrir-se a una persona desconeguda. Hi ha informació que no apareix fins al cap d’un temps d’haver començat un procés terapèutic perquè la persona ha preferit no dir-ho o no ho considerava significatiu. Per tant, una persona s’ha de donar el temps necessari per anar-se obrint.

9. Quant de temps dura una teràpia?
Una sessió de teràpia dura entre 50 i 60 minuts aproximadament. Anar al psicòleg requereix establir una freqüència de visites. En una primera etapa, en termes generals, la freqüència és setmanal i, a mesura que es van produint els canvis necessaris, es van espaiant les sessions a quinzenals i, finalment, es fan sessions de seguiment mensuals. La durada total del tractament pot variar de cinc a sessions, cinc mesos o un any. Això depèn de la complexitat i gravetat del problema a tractar, no necessàriament ha de ser llarga.

10. Hi ha diferents tipus de psicòlegs?
Hi ha psicòlegs de diferents edats: joves, adults i grans. Hi ha psicòlegs del sexe masculí i femení. Hi ha psicòlegs de diferents orientacions teòriques: psicoanalista, humanista, cognitiva i conductista. Hi ha psicòlegs que parlen més que d’altres, ofereixen el seu punt de vista del conflicte o fan sobretot preguntes al llarg de la sessió. De totes maneres, el més important és arribar a sentir que el psicòleg et pot ajudar en allò que necessites.

11. Quina diferència hi ha entre un psicòleg i un psiquiatra?
El psiquiatre és un metge amb l’especialitat de psiquiatria que pot realitzar psicoteràpia i receptar fàrmacs. El psicòleg és llicenciat en psicologia que s’ha especialitzat en psicoteràpia i no pot prescriure medicació.

Aquestes preguntes i respostes formen part d'una xerrada titulada "Per què anar al psicòleg?" que estic realitzant durant el mes d'abril i maig a l'alumnat de 1r de Batxillerat de l'Escola del Treball de Barcelona.

ESPAI d PSICOTERÀPIA DBG

ESPAI d BARCELONA
C/ Aribau, 152, 2n 2a

ESPAI d VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a

Contacte: 679.72.39.39

3 d’abril del 2009

ERRORS: catàstrofe o font d'aprenentatge?

Avui m'he equivocat! Mentre estava agafant el meu cotxe que estava aparcat a la zona verda, m'ha trucat una amiga. Em comentava que no era necessari que agafés el meu cotxe ja que podia agafar el cotxe del seu germà. En aquell moment, he sentit ràbia perquè només feia dos minuts que havia tret el cotxe de l'aparcament sense necessitat. Grrrr... he sentit! M'ha explicat que no havia aconseguit parlar amb el seu germà fins llavors i, per aquest motiu, no m'havia trucat. Quan hem acabat la trucada, l'he culpat de la meva ràbia i jo me'n he deslliurat de qualsevol responsabilitat ja que, si m'hagués trucat dos minuts abans, podria haver deixat el meu cotxe aparcat. Seguidament, he pensat en aquesta ràbia. Com és que m'havia enfadat? Com és que l'estava culpant de la meva ràbia? La conclusió a la que he pogut arribar és que havia acceptat la idea d'agafar el meu cotxe sense estar-ne convençut. Per tant, l'error ha estat no utilitzar la paraula NO.

Per tant, què és un error? Com visc els meus errors? Què penso de mi quan m'equivoco? Com em sento? Quant temps dedico a sentir-me malament per haver comès un error? Què puc aprendre dels meus errors? Segons el diccionari de la llengua catalana, s'entén l'error com abatiment, humiliació, manca d'ordre, confusió, etc. A partir d'aquesta definició, es pot arribar a la conclusió que hi ha moltes sensacions negatives. Per tant, què té de positiu un error? Quan una persona s'equivoca, apareix un sentiment desagradable ja que no esperava aquesta decepció. De totes maneres, els errors són una font d'aprenentatge. El més important és assumir l'actitud més idònia per obtenir-ne un aprenentatge ja que aquest no arriba per si sol. És necessari una actitud d'escolta, comprensió i reflexió. Només cal mirar enrere i recordar alguns errors històrics com, per exemple, el descobriment casual de la penicil·lina per part d'Alexander Fleming o el descobriment dels cereals Kellogg's per part dels germans Kellog.

Cal tenir present que tota persona té dret a equivocar-se. Pretendre ésser una persona perfecte és un entreteniment erroni que condueix a sentiments de fracàs, frustració i impotència. L'error és un recordatori que els superherois sempre són personatge de ficció. Per tant, la solució passa per reconvertir l'error en una oportunitat pel canvi i la reflexió. Com es pot fer aquesta reconversió? Et proposo un petit exercici: pensa en un error que hagis viscut al llarg de la teva vida. Quan n'hagis detectat un, escriu-lo en un full descrivint la situació, les persones implicades, les emocions que van aparèixer, el que vas pensar de tu,... i, posteriorment, contesta a la següent pregunta: Què he après d'aquest error?

Una persona aprèn més dels seus fracassos que dels seus èxits. Un mètode d'aprenentatge s'anomena assaig i error. Apunta't aquesta frase cada vegada que experimentis un error: No deixo d'equivocar-me perquè no deixo d'aprendre.

ESPAI d PSICOTERÀPIA DBG

ESPAI d BARCELONA
C/ Aribau, 152, 2n 2a

ESPAI d VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a

Contacte: 679.72.39.39

25 de març del 2009

PER QUÈ ANAR AL PSICÒLEG?

Moltes vegades ens trobem davant la pregunta de si hauria d’anar al psicòleg. Hi ha vegades que aquesta pregunta se la fa un mateix/a i, de vegades, la planteja un/a amic/ga, company/a de feina, professor de l’escola o familiar. Abans de prendre aquesta decisió que implica demanar ajuda, cal tenir en compte que tota persona disposa de recursos per fer front a les dificultats i obstacles que se li presenten al llarg de la seva vida. Hi ha moments on aquests recursos personals són insuficients i, llavors, una persona es planteja demanar ajuda professional per resoldre-la. Alguns dels motius per demanar ajuda psicològica poden estar relacionats amb una sensació persistent de malestar poc definida, símptomes d’ansietat i/o depressió, canvis d’humor bruscos, manca de motivació en els estudis o la feina, sentiments de soledat, problemes d’autoestima, conflictes de parella, dificultats sexuals, suport psicològic en malalties cròniques, addiccions, pèrdua d’una persona estimada, etc. Tots aquests motius tenen un denominador comú: el sofriment personal.

De què pot ser útil anar al psicòleg? La psicologia permet descobrir el problema real que hi ha darrera dels símptomes que provoquen el sofriment i resoldre-ho amb els recursos més adequats. Per arribar-hi, el primer pas que ha de fer una persona és acceptar, reconèixer o identificar que existeix quelcom que no funciona bé i que està interferint en el benestar personal. Seguidament, es tracta de buscar un/a professional de la psicologia amb qui poder establir una relació terapèutica basada en la confiança, el compromís, el respecte i la confidencialitat total. És un suport que ofereix escolta, comprensió i millora personal. Aquest primer pas requereix motivació i compromís per part de qui demana ajuda.

Anar al psicòleg no és símptoma de debilitat ni de bogeria, sinó tot el contrari perquè significa assumir la responsabilitat del que li passa a una persona i la decisió de fer alguna cosa per solucionar-ho. Per altra banda, requereix menys esforç deixar-ho passar, culpar als demés del que és propi o la mala sort en la vida. A més, tothom pot necessitar anar al psicòleg en algun moment de la seva vida. Infants, adolescents, joves, persones adultes i grans hi van, doncs no hi ha un perfil concret de persones que van al psicòleg.

És necessari entendre el sofriment com una oportunitat pel canvi per la seva potencialitat transformadora. Per tant, és necessari afrontar els conflictes personals per créixer com a persones. Tal i com exposa el Dr. Villegas (1996) “La finalitat de la psicoteràpia no és evitar el sofriment, sinó aliar-se amb ell per promoure el canvi”.

ESPAI d PSICOTERÀPIA DBG

ESPAI d BARCELONA
C/ Aribau, 152, 2n 2a

ESPAI d VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a

Contacte: 679.72.39.39

16 de febrer del 2009

L'AMOR DESPRÉS DE ST. VALENTÍ

Després d'una setmana dedicada intensament a consumir l'amor, et convido a reflexionar sobre el significat de l'amor. Quan penso en aquesta paraula, em vénen unes quantes preguntes al cap: És un art estimar o és fruit de l’atzar? Què és més difícil trobar la persona o aprendre a estimar? Estimo perquè m’estimen? M’estimen perquè estimo? Necessito que m’estimin? Prefereixo estimar que m’estimin? T’estimo perquè et necessito? Et necessito perquè t’estimo? L’amor és un fàstic (tal i com diu el personatge Aloma de Mercè Rodoreda)? Sense tu no sóc res (tal i com diu el grup Amaral)? Uff... el millor que podem fer és explicar un conte sobre l’amor titulat Les ales de l'amor que m’ha estat útil per entendre el concepte de l’amor.

Explica una vella llegenda dels indis sioux que, una vegada, fins a la botiga del vell bruixot de la tribu van arribar, presos de la mà, Toro Brau, el més valent i honorable dels joves guerrers, i Núvol Alt, la filla del cacic i una de les més belles dones de la tribu.
- Ens estimem - va començar el jove.
- I ens anem a casar - va dir ella.
- I ens estimem tant que tenim por.
- Volem un encís, un conjur, un talismà.
- Una mica que ens garanteixi que podrem estar sempre junts.
- Que ens asseguri que estarem l'un al costat de l'altre fins a trobar a Manitú en la mort.
-Per favor - van repetir -,hi ha una conjur que puguem fer?
El vell els va mirar i es va emocionar de veure'ls tan joves, tan enamorats esperant la seva paraula.
- Hi ha un conjur - va dir el vell després d'una llarga pausa-. Però no sé si és una tasca molt difícil i sacrificada.
- No importa - van dir els dos.
- El que sigui - va ratificar Toro Brau.
- Bé - va dir el bruixot -, Núvol Alt, veus aquell cim del nostre poblat? Hauràs d'escalar-lo sola i sense més armes que una xarxa i les teves mans, i hauràs de caçar el falcó més bell i vigorós del cim. Si ho atrapes, hauràs de portar-lo aquí amb vida el tercer dia després de la lluna plena. Has entès?
La jove va assentir en silenci.
- I tu Toro Bravo - va seguir el bruixot -, hauràs d'escalar la muntanya del tro i quan arribis al cim, trobar la més valenta de totes les àligues i solament amb les teves mans i una xarxa hauràs d'atrapar-la sense ferides i portar-la davant meu, viva, el mateix dia que vindrà Núvol Alt.
Els joves es van mirar amb tendresa i després d'un fugaç somriure van sortir a complir la missió encomanada, ella cap al nord, ell cap al sud.
El dia establert, davant la botiga del bruixot, els dos joves esperaven amb sengles borses de tela que contenien les aus sol·licitades. El vell els va demanar que de bon tros cuidat les treiessin de les bosses. Els joves ho van fer i van exposar davant l'aprovació del vell els ocells caçats. Eren veritablement bells exemplars, sens dubte, el millor de la seva espècies.
- Volaven alt? - va preguntar el bruixot.
- Sí, sense dubtes.
I ara? - va preguntar el jove -. Els matarem i beurem l'honor de la seva sang?
- No - va dir el vell.
- Els cuinarem i menjarem el valor en la seva carn - va proposar la jove.
- No - va repetir el vell -. Facin el que els dic. Prenguin les aus i lliguin-les entre si per les potes amb aquestes tires de cuir. Quan les hagin lligat, deixin-les i que volin lliures.
El guerrer i la jove van fer el que se'ls demanava i van soltar els ocells. L'àguila i el falcó van intentar aixecar vol però només van aconseguir revolcarse en el terra. Uns minuts després irritades per la incapacitat, les aus van arremetre a cops entre si fins a fer-se mal.
- Aquest és el talismà. Mai oblidin el que han vist. Són vostès com un àliga i un falcó; si es lliguen l'un a l'altre, encara que ho facin per amor, no només viuran arrossegant-se, sinó que a més, tard o d'hora, començaran a fer-se mal l'un a l'altre. Si volen que l'amor entre vostès perduri, volin junts però mai lligats.

Aquest conte pertany al llibre Camino del encuentro (2003) de Jorge Bucay.

Et deixo amb una de les cançons sobre amor més tendres escrites mai titulada "Amor particular" (1984) de Lluís Llach amb la fantàstica interpretació dels Tranuites Circus, un espectacle de circ, teatre i música que es va representar a principis del 2007 en el Teatre Nacional de Catalunya. Un regal pels nostres sentits!



ESPAI d PSICOTERÀPIA DBG

ESPAI d BARCELONA
C/ Aribau, 152, 2n 2a

ESPAI d VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a

Contacte: 679.72.39.39

14 de gener del 2009

EL TRIANGLE DRAMÀTIC

El Triangle Dramàtic va ser creat per Stephen B. Karpman (1972). Consisteix en un joc psicològic consisteix en una sèrie de transaccions complementàries amb una motivació ulterior o oculta i que sol acabar de forma predictible amb dolents sentiments per a ambdós jugadors. Segons l'Anàlisi Transaccional, els jocs psicològics constitueixen una forma d'estructurar el temps de les persones. Analitzar els propis jocs psicològics és una eina terapèutica molt potent per entendre millor els conflictes interpersonals. Els jocs tenen unes regles concretes, una distribució de funcions, gairebé sempre juguen els mateixos/as jugadors/as i, al final, perden totes les persones implicades. A continuació, exposo les característiques de cada un dels tres rols implicats en aquest joc.

Salvador:

- Necessita que el necessitin
- Ofereixen una ajuda falsa amb l'objectiu d'aconseguir una dependència dels altres a través d'aquesta ajuda
- Menysprea les seves pròpies necessitats
- Menysprea les capacitats i el poder dels altres
- Sobrevalora les necessitats dels altres
- Sobrevalora les seves capacitats i poder

Víctima:

- Necessita que l'humiliïn o que li donin cures
- Menysprea les seves capacitats i el seu poder
- Menysprea les necessitats dels altres
- Sobrevalora les capacitats i el poder dels altres
- Sobrevalora les seves necessitats
- S'equivoca i comet errors perquè el persegueixin o salvin

Perseguidor:
- Necessita que li tinguin por
- Necessita tenir la raó
- No es pot responsabilitzar de si mateix, doncs culpa als altres
- Menysprea les necessitats, capacitats i el poder dels altres
- Sobrevalora les seves pròpies necessitats, capacitats i poder
- És la conseqüència inevitable dels rols de Salvador i Víctima


Encara que cada jugador se situa habitualment en un rol determinat, en un moment donat pot canviar a un altre facilitant així la continuïtat del joc. En termes d'Estats del Jo, la transacció es produeix entre un Estat Pare Nutritiu Negatiu (Salvador), Estat Pare Crític Negatiu (Perseguidor) i un Nen Adaptat Submís (Víctima). En cap moment de la transacció, apareix l'Estat del Jo Adult. Si això succeís, el joc psicològic desapareixeria.

Si et sents identificat/da en algunes de les característiques d'aquest joc psicològic, el primer pas per a sortir-ne és adonar-se del que succeïx, identificar el rol ocupat i entendre que un joc és una manera inadequada de demanar afecte. Altres estratègies terapèutiques són: evitar les desqualificacions, preguntar qui té el problema, evitar les respostes automàtiques, ser més directe/a i atrevir-se a demanar col·laboració de l'altra persona per a aconseguir sortir del joc psicològic.

ESPAI d PSICOTERÀPIA DBG

ESPAI d BARCELONA
C/ Aribau, 152, 2n 2a

ESPAI d VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a

Contacte: 679.72.39.39

6 de desembre del 2008

QUÈ ÉS L'ANÀLISI TRANSACCIONAL?

En aquest article, vull exposar el paradigma teòric humanista que utilitzo en la meva consulta. L'Anàlisi Transaccional (AT) estudia les transaccions entre dues persones observant la seva manera de pensar, sentir i actuar, és a dir, posa èmfasi en la comunicació entre persones. El diàleg intern també proporciona un coneixement dels conflictes individuals. Proporciona eines útils, pràctiques i valuoses per a aprendre a sentir-se bé.

La imatge pertany a Eric Berne, creador de l'AT, metge i psiquiatra canadenc. A partir de la seva experiència clínica, va elaborar una teoria en la qual s'afirma que, dins de cada persona, existeix una part Adult i altra part Nen. Per tant, va observar que tots els éssers humans no sempre tenim el mateix comportament, manera de pensar i sentir. De vegades, ens comportem com nens o nenes, unes altres actuem com persones adultes i, en ocasions, ens comportem tal i com ho feien els nostres pares i les nostres mares. Aquesta observació és independentment de l'edat de cada persona, doncs cap estat és millor que un altre i tots, sense excepció, els tenim encara que en diferent grau de desenvolupament. Aquesta classificació es denomina Estats del Jo, que s'ha desenvolupat en un altre article en el bloc.

És un eficaç model que oferix un enfocament centrat en l'aprenentatge i el creixement personal i que parteix d'una posició existencial realista. Una de les seves principals qualitats és apropar els coneixements psicològics a l'abast de totes les persones, insistint en utilitzar termes fàcilment entendibles encara que una persona no pertanyi al món de la psicologia. Altres eines de treball rellevants de l'AT que s'utilitzen a la consulta són els jocs psicològics, el triangle dramàtic, la posició existencial, les carícies, la gestió de les emocions, l'estructuració del temps i el guió de vida, entre d'altres.

Tots naixem prínceps i princeses, ja que tots posseïm el potencial per a ser feliços, afirmava Berne.

ESPAI d PSICOTERÀPIA DBG

ESPAI d BARCELONA
C/ Aribau, 152, 2n 2a

ESPAI d VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a

Contacte: 679.72.39.39

26 de novembre del 2008

QUÈ SÓN ELS ESTATS DEL JO?

Què són els Estats del Jo? Els Estats del Jo pertanyen a la teoria de personalitat elaborada per l'Anàlisi Transaccional. Segons Eric Berne, el creador de l'AT, "dins de cada persona, hi ha una part Adulta, Nen i Pare". Doncs, estem parlant de tres estats del jo: Estat Pare, Estat Adult i Estat Nen. A continuació, exposo les funcions de cada un dels estats del jo:

ESTAT PARE
Crec que... Haig de...
Representa l'enregistrament educacional, la transmissió de valors i la cultura rebuts durant la infància. Aquest nivell comença a formar-se al voltant dels 8 anys i finalitza als 18. Està conformat per aquelles persones que hagin tingut funcions parentales en relació al nen/a. Aquestes figures poden ser positives o negatives. Les funcions del Pare són: protegir, educar, controlar, dirigir, modelar i educar. Pel que fa al Pare Crític, conté les normes, tradicions de la família i la societat. És la part que permet posar límits, argumentar crítiques constructives i mantenir tradicions. Té una part positiva (fermesa, ordre, posar límits de manera sana) i negativa (rigidesa, prejudicis, poca flexibilitat i autoritari). El Pare Nutritiu s'encarrega de protegir, alleujar angoixes del fill/a, commoure pels altres i resoldre problemes aliens. Té una part positiva (comportaments afectius, d'ajuda, llibertat i tolerància) i negativa (sobreprotecció, oblit de les seves pròpies necessitats).

ESTAT ADULT
Penso... Decideixo...
És part racional de cada persona. Aquest nivell es comença a formar al voltant dels 3-4 anys i pot continuar desenvolupant-se al llarg de tota la vida. Està format per tot el que sigui raonament. Amb l'Adult, es pensa, es contabilitza, es decideix, es reflexiona, etc. Les funcions de l'Adult són resoldre situacions o problemes, prendre decisions, pensar les coses i analitzar les situacions objectivament.

ESTAT NEN
Necessito... Sento...
És la part infantil de cada persona, més enllà de l'edat. És l'únic Estat del Jo que hi ha al néixer i s'acaba de formar al voltant dels 8 anys. Es regeix pel plaer i la seva funció és sentir les emocions autèntiques. També li pertany la creativitat. El Nen només sent, no raona. Això vol dir que no s'han de prendre decisions amb el Nen. Les funcions del Nen són obtenir plaer, sentir les emocions, divertir-se i mantenir relacions sexuals, entre d'altres. El Nen Lliure espontaneïtat, instints, emocions, emocions sense control, innocència, sexualitat, creativitat, etc. És l'estat que ens acosta més a la felicitat. El Nen Adaptat pot ser submís o rebel. El Nen Submís té la seva part positiva (disciplina, respecte cap als altres) i negativa (confusió i retret). Un excés de NAS pot desenvolupar una personalitat depenent i/o evitativa. El Nen Rebel té la seva part positiva (defensa davant una agressió) i negativa (hostil, opositor). Un excés de NAR pot desenvolupar una personalitat asocial.

La piràmide dels Estats del Jo de J. Jolovi permet observar les càrregues de cadascun d'ells. No hi ha estats del Jo bons o dolents. Els tres són necessaris per a un equilibri personal. La clau és utilitzar els tres en el moment adequat i oportú. Per saber com són els teus estats del jo, pots fer un exercici pràctic que consisteix en descriure't a través de les funcions de cada estat.

ESPAI d PSICOTERÀPIA DBG

ESPAI d BARCELONA
C/ Aribau, 152, 2n 2a

ESPAI d VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a

Contacte: 679.72.39.39