El dijous 12 de febrer del 2009 es va celebrar la jornada intergeneracional
L’amor no té edat en el Casal de la Gent Gran de la Vall d’Hebrón en la que vaig poder participar. L’objectiu de la jornada va ser crear un espai d’intercanvi d’experiències, opinions i valors entre persones grans (Consell de la Gent Gran, Casals del districte d’Horta Guinardó) i adolescents de l’I.E.S. Narcís Monturiol de Barcelona. Algunes de les qüestions plantejades van ser definir l’amor amb paraules pròpies, descriure les emocions associades a l’amor, enumerar tipus d’amor i el significat de l’amor en les seves vides, entre d’altres.
Després d’una breu introducció i el treball intens de cada un dels grups de reflexió repartits pel Casal, cada grup va exposar les conclusions a partir d’unes preguntes que els va convidar a parlar sobre l’amor. L’amor és un sentiment necessari que està relacionat amb els altres. Aquesta podria ser la definició més comuna. La major part del grups van considerar la necessitat humana de sentir amor. Els valors associats a l’amor són la proximitat, respecte, confiança, sinceritat i la passió. Es va insistir en el valor del respecte. Un del grups de reflexió va afirmar que l’odi també forma part de l’amor, doncs una persona odia algú que confia. Fins i tot, una persona va exposar que l’amor és estimar sense mesura. Pel que fa a les emocions que apareixen quan una persona sent amor, hi ha la tristesa, por, alegria i curiositat.
No n’hi ha prou amb estimar. Què volien dir amb aquesta afirmació? Per cultivar aquest sentiment, és necessari saber escoltar, respectar, saber comprendre, ser una persona sincera i generosa i confiar en l’altre. Tal i com va dir una persona,
L’amor és estar disposat a acceptar, no ésser egoista, estar obert, compartir i donar sense esperar recompensa. La majoria dels grups va afirmar que la necessitat de l’amor és la correspondència entre donar i rebre. Doncs, l’amor et fa sentir alegria si és compartit, sinó et fa sentir angoixa. Per tant, són necessàries demostracions de l’amor dels altres. Per això, és necessari saber detectar com ens demostren amor les altres persones ja que pot utilitzar mecanismes diferents als propis. Quan una persona dóna amor sempre queda alguna cosa si s’ha estimat de debò, doncs s’hi ha de tirar sempre llenya al foc perquè no s’acabi. De totes maners, hi ha haver un grup que va afirmar que, després de molts anys amb una parella, es pot sentir amor per una altra persona; però, no és l’amor profund de la parella.
La
relació de l’amor amb la sexualitat va despertar opinions diferents: des de considerar que la sexualitat veritable és la que prové de l’amor fins a reconèixer que el sexe té caducitat i el que perdura és l’amor. També van aparèixer diferències entre les persones grans i joves considerant que l’amor es pot sentir a qualsevol edat; però, els joves els interessa més el sexe i als grans més l’amor. De totes maneres, es va concloure que l’amor i el sexe no tenen edat.
Van aparèixer diferents tipus d’
amor més enllà de la parella. Aquesta va ser una de les respostes més comentades per part dels grups. Sentir amor cap als fills, família, amistats, animals, naturalesa, identitat o la terra formen part de la capacitat d’estimar. Un grup també va exposar l’amor entre dues persones del mateix sexe. De totes maneres, es va voler diferenciar l’amor de la família i el de la parella ja que, en primer lloc, la parella es pot escollir i la família no; en segon lloc, la passió passa a pertànyer a la parella i, en tercer lloc, l’amor de la família és incondicional.
Entorn les similituds i diferencies entre persones joves i grans, la principal similitud és
tothom necessita amor. Més enllà de l’edat, totes les persones necessitem sentir-nos reconegudes i estimades. Quan això succeeix, sentim que existim per algú. Pel que fa a les diferències generacionals, alguns grups van considerar que els joves tenen una relació més passional i les persones grans una relació més basada en l’afecte. De totes maners, seria necessari discutir sobre aquesta diferència basada en estereotips més detingudament ja que existeixen joves amb relacions estables i persones grans que gaudeixen de la passió.
El clima d’intimitat que va aparèixer en els grups es va evidenciar en el silenci d’aquelles preguntes del qüestionari de caire més personal. Doncs, es va parlar de l’amor íntim en els grups i no van exposar les experiències més significatives de la seva vida ni l’impacte social que suposa dir que sents amor per algú davant de tothom. Per tant, això posa de manifest que es va establir un pont de comunicació sincera i proximitat entre dues generacions d’edat.
Sobre el significat de l'amor, es van donar les següents afirmacions: sense amor no es pot viure, l'amor és la carícia de la vida i si estimo i m'estimen, sóc persona, existeixo. De totes maners, es va aclarir que es pot viure sense amor; però, llavors la vida no és plena, sinó es basa en sobreviure. Al veure tanta complexitat i riquesa, una persona va considerar que l'amor s'hauria d'escriure en plural perquè vol dir moltes coses. A partir d'aquestes afirmacions, es va concloure amb la frase següent:
l'amor és l'essència de la vida.
Aquesta jornada ha estat un autèntic viatge per tots els nostres sentits per part de totes les persones participants: oïda (per tot allò que hem escoltat), vista (per tot allò que hem observat), tacte (per totes aquelles paraules que ens han tocat), olfacte (per tots els records que han aparegut) i el gust (pel bon sabor de boca al viure aquesta experiència tan enriquidora).
ESPAI d PSICOTERÀPIA DBG
ESPAI d BARCELONA
C/ Aribau, 152, 2n 2a
ESPAI d VILAFRANCA
C/ Vilobí, 5, 1r 3a
Contacte: 679.72.39.39
El passat dissabte 10 d’octubre es va celebrar el Dia Mundial de la Salut Mental. Per aquest motiu, el Servei de Salut de l'Ajuntament de Vilafranca i el Cine-club Vilafranca han organitzat per al dissabte 17 d'octubre, a la sala d'actes de l'Escorxador, una sessió de cinema amb el documental Una cierta verdad (2009), dirigit per Abel García Roure. Durant el període de gairebé dos anys, les vides de cinc personatges de la pel·lícula s'entrecreuen en l'entorn del servei de salut mental d'un hospital. Seguint l'estela d'aquestes cinc històries, la pel·lícula ens mostra a través d'un viatge emocional la recerca d'una escletxa de llum en l'enigmàtic univers de l'esquizofrènia. El to del documental fuig de paternalismes i intenta apropar-nos als seus personatges mostrant-los tal com són: persones que, com qualsevol altra, tenen emocions i sentiments i que pateixen una malaltia. 
Entrades
